_
_
_
_
CRÍTIQUES

De la novel.la com a anàlisi

L'ELEGÀNCIA DEL NÚMERO

ZERO

Lluís Muntada

Proa

409 pàgines. 22 euros

El costum afebleix la tensió de les antenes, i el costum de llegir novel.les fetes de col.loquialismes dialogats i trets cinematogràfics, a imitació de les sitcom casolanes o estrangeres, amb situacions previsibles i personatges immaculadament plans (com si diguéssim, sense ganes de ser personatges de novel.la) acaba esborrant de l'horitzó d'altres possibilitats literàries. L'elegància del número zero, la primera novel.la del crític i professor Lluís Muntada, després dels relats de Canvi d'agulles (2002), juga en aquest territori del perill, el del trencament de la poètica narrativa comercial, però encara amb una passa més: el trencament també amb el model monzonià, que és com una mena d'infecció tòxica que viu la literatura catalana no sé si amb les antenes prou tenses.

L'exercici té riscos i la literatura de qualitat sovint en té, de riscos: fer-se contra els gustos populars i les simplificacions. Aquest és el mitjà ambiciós i voluntari on vol moure's L'elegància del número zero mentre reconstrueix els processos subtils i contradictoris de la maduració ètica al llarg de la primera maduresa sobretot de tres personatges que no han après a deslligar-se. La relació particularment complexa —amb sexe i sentiments mal digerits, venjances disfressades de lliçons i impulsos indeturables— entre ells esdevé el fil conductor de la història. Subratllo que és el fil conductor perquè —malgrat la imantació que exerceix el personatge de l'Agnès— el fragmentarisme i la juxtaposició de plans i de veus és un desafiament addicional pel lector: els episodis reflexius i de prosa poètica, les transcripcions de mails i missatges, l'aturada del fil narratiu motivada per un record o una consideració teòrica intensament abstracta subministren els materials heterogenis per endinsar-se en la comprensió d'una història d'amor, i també d'una perplexitat vital que haurà de provar el retorn a l'origen.

La dependència del passat en la infantesa de poble i la cristal.lizació en la memòria d'experiències crucials esdevenen les eines del procés analític que la novel.la vol ser, usant la noció de joc com a analogia de la vida, però també la més sofisticada bateria de referències cultes. Perquè els protagonistes són professionals amb estudis universitaris, i tenen càrrecs importants, fan de periodista i breguen amb vocacions artístiques. El pensament i l'art no són assumptes marginals de la vida dels personatges, sinó centrals i gairebé biològics: "La idea de persona pot ser més important que la persona en concret. L'Agnès em va seguir concebent com una forma atemporal, com si jo estigués salvat de qualsevol modificació al llarg de la vida. Per a ella jo era a l'altra banda, a la província de les curacions, on la inflor del llenguatge i la cremor es rebaixen, on la pompositat decreix".

Simultàniament, però, una trobada d'amics propicia meditacions a propòsit de la imperfecció de la naturalesa humana donat que "per ser perfecte, el penis hauria de tenir la gens recomanable forma d'essa, culminada per un gland semblant a un accent circumflex i adobat per una pell plena de protuberàncies que fan pensar en berrugues escatoses. Ai Déu meu! Si n'estem, d'allunyats de les formes felices!". Per això quan la novel.la remet aquí i allà a Michel Foucault o a Albert Camus, a Eugeni d'Ors o Enrique Vila-Matas, a Shakespeare o a Julio Cortázar s'està carregant de raons per entendre la novel.la com alguna cosa més que un munt d'anècdotes relligades.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_