'Faig fotos per colar-me als assajos'

És l'ull del teatre. L'autor de les millors fotografies escèniques que s'han fet mai en aquest país. Els actors l'adoren pels seus retrats. Els grans directors el consideren el seu gran còmplice. Mario Gas el té per un company de viatge. Lluís Pasqual en destaca l'extraordinària capacitat per atrapar l'instant màgic en què la vida sembla condensada i suspesa. "És allà amb nosaltres", sintetitza Patrice Chéreau, que fins i tot corregeix els espectacles després de mirar les seves fotos. Tot i això, Josep Ros Ribas (Barcelona, 1940) sembla ser al marge dels compliments, dels premis, de la immensa i unànime admiració (i afecte) que desperta. És —ho ha estat sempre— un home reservat i una mica esquiu, parapetat rere la barba, la càmera i una capa postissa de rudesa. "Sóc fotògraf i faig fotos de teatre", afirma, "per ser als assajos sense sentir-me un intrús, per poder-m'hi colar, que és el millor lloc del món on pots ser". Ros Riba deixa anar la frase amb una lluentor gamberra als ulls darrere les ulleres, però en cap cas és una boutade.

A la seva casa i estudi al passeig de Sant Joan barceloní hi regna un ambient que es barreja a mitges d'un concepte del (des) ordre propi dels anys setanta i d'una alegre presència infantil (la Nora, de 10 anys, la filla de Ros). Sorprèn no veure cap de les fotos de l'artista penjada; li ho dic i Ribas es limita a encongir les espatlles. Sobre una pila de papers s'aguanta amb precari equilibri l'estoig amb els negatius vells de Marat-Sade de Pere Planella. Ribas no té ni idea del que hi fan, allà. És davant d'una pantalla moderna revisant les fotos digitals de la nova producció de El balcón del Teatre Español. Sembla que no hagi canviat res des que fa trenta anys fotografiava amb una discreció sobrenatural els muntatges del Teatre Lliure i l'únic testimoni de la seva presència era quan al cap d'uns dies t'ensenyava les fotos, sempre sensacionals. Explica els seus orígens: "El meu pare era escriptor, anàvem molt al teatre, al Romea, a l'Orfeó Gracienc. El meu oncle vivia al mateix pis i restaurava pintura, o sigui que des de petit em vaig acostumar a veure quadres. De fet, jo també vaig voler ser pintor. Vaig estudiar Arts però ho vaig deixar. M'agradava el teatre i vaig contactar amb la gent del Grup de Teatre d'Horta, amb Josep Montanyés i amb Pasqual. Allà vaig fer la meva primera foto. No m'hi veia, com a actor, però com a fotògraf, sí. Potser podia haver estat il·luminador; director no, molta responsabilitat. Després vaig passar al Teatre de l'Escorpí, i vaig conèixer Fabià Puigserver. Jo feia el que fes falta, tant fer una foto com estirar una corda. Després va venir el Lliure. Allà érem dos que no fèiem teatre: Cesc Esplugues, el grafista, i jo. També, si s'havia de pintar pintàvem, si s'havia d'escombrar, escombràvem".

Ros es treu importància perquè sempre va ser algú fonamental i estimat al Lliure. N'és patró i un dels responsables de l'elecció de Lluís Pasqual com a nou director. "Sóc del Lliure", diu orgullós. "Va ser la millor escola, per la gent, però també per l'espai, que t'obligava a moure't molt". Però ha treballat molt a fora: José Luis Gómez el va portar a l'Abadía, Pasqual al Centro Dramático Nacional i a l'Odéon...

De la seva professió, "fotògraf d'escena", en diu que consisteix a captar el moment essencial, captar la imatge "que representa l'obra sencera". I ho exemplifica: "S'ha de veure que és una imatge de Les tres germanes encara que només n'aparegui una d'elles". Ajuda, diu, el fet d'haver fet tots els clàssics. També valora molt capturar el moment en què l'actor "deixa de ser ell per convertir-se en el personatge". Les seves fotos, cal afegir, són la memòria de l'aventura vital del muntatge, i l'únic que perdura, amb el record de l'espectador, de l'art fugaç del teatre.

A part de perquè li encanta el teatre i fotografiar-lo és la seva via d'accés, Ros fa fotos "perquè m'agrada retratar persones, i d'aquestes les emocions, i en un escenari ho puc fer sense violar la privacitat, la intimitat, perquè allà tot és públic i és mentida; sinó no estaria bé fer-ho, fotografiar-ho". Ribas està encantat amb la fotografia digital i no troba res a faltar. "M'agraden les possibilitats de manipular les fotos, retoco molt, no s'ha d'oblidar que treballo sobre una cosa que ja és ficció". Nostàlgia dels vells temps artesanals? Cap ni una, i de la cambra obscura encara menys: era una font de solitud i un lloc molt tòxic". Tampoc li va costar, diu, passar del blanc i negre al color. Sí que lamenta que en alguns nous sectors del teatre es doni tan poca importància a la fotografia. "L'ideal era seguir el muntatge des de la primera lectura, anar a tots els assaigs... Ara s'espera tenir bones imatges en una única sessió, perquè és més barat".