Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

La mort irònica

Tenia damunt la taula tres llibres tanatològics, acabats de llegir, per fer l'article d'avui, i m'havia de decidir per l'un o l'altre: el molt recent, editat com a primícia universal en castellà, d'Elias Canetti, Libro de los muertos, Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, 2010 —llibre impressionant, de judaica i sòlida saviesa, com tots els de l'autor—; el de Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte Laurids Brigge —llibre del que no puc parlar perquè l'he retraduït i anotat jo mateix—, i el de Julian Barnes, Res a témer, Nada que temer, bones traduccions al català i al castellà a Barcelona, Angle Editorial i Anagrama, 2010. Exclòs el de Rilke per raons òbvies, s'entendrà perquè m'he decantat pel llibre de Barnes.

'Posats a morir, és millor prendre-s'ho am ironia'

Tots els amants de Flaubert del país vam quedar encaterinats —ho dic perquè avui és santa Caterina de Siena, noia verge eternament— amb el llibre de Barnes, El lloro de Flaubert, en què l'autor entrava "a l'anglesa" en un camí massa pitjat per la crítica francesa: hi demostrava una finesa de lector extraordi-nària, de vegades superior a la dels seus col.legues de les Gàl.lies, i aconseguia —propòsit que cap crític literari no hauria d'oblidar— que els lectors d'aquest llibre, si no havien llegit Flaubert, correguessin a una llibreria a comprar-hi qualsevol de les quatre o cinc novel.les del de Normandia.

Barnes va escriure, després, una sèrie de novel.les, editades gairebé totes a Anagrama, i ara, passada la seixantena, ens ofereix en aquest Res a témer la seva visió particular d'una mort que, sens dubte, avui té més a la vora que ahir, que fa un any i que en fa vint.

Parlar de la pròpia mort pot convertir-se en una cosa obscena, i el millor que es pot fer és no parlar-ne mai, o deixar inèdits els papers fruit de tals reflexions personals, com va fer-ho, justament, Canetti. Però el fet és que tot escriptor, com tot artista —a diferència del que passa amb els financers, els homes d'acció o els que ostenten màsters en administració d'empreses—, en el millor dels casos, no fa sinó aferrar-se al camp de la seva art particular no exactament per passar a la posteritat, sinó per estalviar-se de pensar en cada instant en la mort que l'espera. No és ben bé que els artistes i els escriptors lluitin contra el Destí i el "neutralitzin" en els seus respectius camps d'actuació; és més aviat que artistes i literats estan xopats d'una "pulsió de mort" que els obliga a treballar per escampar aquesta boira gebradora que és el pensament en un fatum que ells creuen, ingènuament, que els espera amb més delera que a ningú. Escriure un llibre sobre la mort és, paradoxalment, la manera com un escriptor es diverteix a plaer —és el divertissement de Pascal— per no haver-hi de pensar massa a la tremenda.

Dit això, resulta lògic que Julian Barnes hagi triat gairebé el to de la comèdia —ben poc, o no gens, el de la tragèdia— per parlar d'aquesta Dama sinistra, tossuda i poderosa. L'autor repassa en el llibre diversos esdeveniments de la seva vida —no hi podia faltar, és clar, la referència a la mort dels avis, els pares i un germà—, però es dedica encara més a citar i glossar, amb una ironia que només podia ésser anglesa —"ironia" vol dir prendre distància—, moltes paraules i anècdotes relacionades amb la mort d'una sèrie de "grans homes i dones" que han fet història: una història que, al capdavall, quasi resulta ridícula quan es contrasta amb el final que han hagut d'entomar si no vols per força, ells i sovint la seva obra: hébel, uanitas, fum! Montaigne, Goethe, Jules Renard, Kafka, Flaubert, Dostoievski i molts d'altres desfilen en aquest llibre per ajudar Barnes —i, per escreix, per ajudar qualsevol lector— a prendre's la vida de la millor manera que es pugui, sempre tenint present el fet que, al capdavall, el teló sempre sentencia que s'ha acabat la festa, la comèdia, la tragèdia o el que hagi estat el cas. Són bones les serioses disquisicions de Sèneca i Montaigne; però com s'agraeix, en aquest cas, la gràcia anglesa i barnesiana!

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 29 de abril de 2010

Más información

  • MARGINALIA