Els avantatges de la tauleta d'argila
Es va patir tant en passar de les tauletes d'argila al papir? I això que va ser un canvi per millorar. Un dels entrebancs de les tauletes cuneïformes era que es trencaven quan queien dels prestatges, sobretot si les manipulava un acadi maldestre. Un altre perill era l'aigua, que les desfeia.
Té gràcia que al cap de 5.000 anys ens atabalem pensant que els nostres llibres (rebatejats e-llibres) tornaran a ser objectes fràgils. Ara un llibre es precipita de la posella on és i el risc més gran —per tu, no pel llibre— és que et caigui al cap, especialment (i paradoxalment) si es tracta de Les benignes. Si es mulla (em va passar a mi amb Lord Jim), l'eixugues amb l'assecador. Els llibres actuals són, malgrat que sovint hi ha hagut l'esforç per provar el contrari, poc menys que indestructibles, excepte —tal com van subscriure Hitler i el bomber Montag— a través del foc.
El llibre, tal com l'entenem, només té 1.500 anys. Conèixer els canvis tranquil.litza
Què volen que els digui, jo sóc dels qui no s'imagina la seva biblioteca, reunida amb esforç i laboriosament ubicada en espais sempre més reduïts del que necessita, convertida en una, aquesta sí, fràgil (en canvi, l'altre dia vaig pujar a sobre de l'Orlando furioso de Cátedra i no es va fer malbé) i etèria entelèquia electrònica a causa de l'adveniment de l'e-book.
El meu amor pels llibres és matèric. Sóc dels qui necessiten tocar-los cada dia, no tant per saber que hi són, sinó per comprovar que existeixo. Molta gent et valora per la quantitat de llibres que tens, els suscita un respecte que tu en sec no els inspires gens. No veig, d'altra banda, com podré guardar flors africanes seques, plomes o trossets de mòmia entre les pàgines d'un llibre electrònic. L'altre dia vaig trobar un petit coleòpter aixafat a dins dels diaris de Jünger. Més prosaiques però no menys emotives són les taques de rom a Capitán de Mar y de Guerra o els fragments d'ungles a les novel.les de Stephen King. En aquest sentit, això del llibre electrònic, tot i que et lliures dels lepisma (els e-books deuen tenir malsons amb els peixets de plata electrònics?), és com si et diuen que no tornaràs a tocar la teva noia, vaja, com convertir una relació de l'estil el guardaboscs Mellors i Lady Chatterley en la d'Abelardo i Eloísa.
Tot i això, quan un pren una perspectiva històrica, es tranquil·litza una mica. I és que no són pocs els canvis de format que ha passat el llibre fins a arribar al d'avui o a l'avantpassat directe, el còdex medieval de pergamí. De fet, una bona part de les grans biblioteques llegendàries de la humanitat són anteriors al llibre tal com el venerem, amb aspecte rectangular i fulles cosides, que té només uns 1.500 anys. Les notables d'Ebla, Emar i Ugarit eren de tauletes, la de l'arxiu d'Amarna, de tauletes (la correspondència enviada pels regnes d'Orient al faraó d'Egipte) i papirs (la resposta, de la qual es guarda puntualment una còpia). La Biblioteca d'Alexandria, el súmmum de la paraula biblioteca, no guardava, és sabut (així ho mostra Ágora amb la del Serapeum), res semblant a un dels nostres llibres: eren rotllos de papir. El libro de los muertos, el prohibit Libro de Toth o, mal que li pesi a Miguel Ángel, els Libros Sibilinos, res de tot això eren llibres-llibres. A l'origen tampoc eren en aquest format el I Ching (en closques de tortuga), les comèdies d'Aristòfanes, els Upanishads, la Bíblia (el Llibre per antonomàsia!) o, posats a fer, les mítiques Tablas de la Ley (que per això no van tenir mai edició de butxaca). Avui ens sembla desproporcionada l'angoixa del grec o el sumeri (si n'hi va haver: els humans som proclius al misoneisme, a l'aversió al que és nou) davant la desaparició del rotllo de papir o la tauleta cuneïforme en favor dels nostres suports. Aprenem-nos la (e-)lliçó.
