Coses de bibliòfils

L'amic Joan Perucho em va explicar que, un dia, tot visitant un llibreter de vell a la ciutat d'Oxford, es va enfilar en una escala i, furgant a les prestatgeries més altes —aquelles que ningú no mira—, va descobrir-hi la primera edició de Pickwick, la primera novel.la de Charles Dickens. En baixar de l'escala, es va adreçar al llibreter, que era amic seu de feia anys, va tirar l'exemplar damunt el taulell, amb desinterès i gran desimboltura, i va preguntar: "Què en voleu, d'això?". El llibreter, òbviament, no estava al cas, perquè, si no, hauria posat aquell exemplar davant la mirada dels visitants, tota vegada que és una raresa des de fa molt de temps: és l'edició princeps —publicada immediatament després que va haver sortit l'última entrega de la novel.la a l'Evening Chronicle—, de Chapman and Hall, amb la portada (no la coberta) pròpia d'aquesta primera edició, és a dir, la que mostra el rètol de la taberna del senyor Weller escrit en cockney: "Veller". Aquesta peculiaritat va desaparèixer en el segon tiratge del llibre, el mateix any 1837, per sempre més, i això fa que aquesta edició, quan es troba en un catàleg imprès o a internet, no baixi dels 12.000 dòlars.

La bibliofília és una de les manies més belles que un ésser humà port arribar a tenir

Perucho va esperar la resposta amb aire desmenjat. El llibreter li va dir: "Estimat amic, això se'n va a les 150 lliures". El nostre escriptor no en va tenir prou: "Mestre, fa anys que ens coneixem! No us sembla que ho podríem arrodonir, i deixar la cosa en 100 lliures? El llibre és d'un tiratge secundari: no porta cap de les peculiaritats de l'edició primera de debò —les portava totes—, que ja tinc." Com és del cas, llibreter i escriptor van iniciar una llarga barata: si el llibreter deia: "125", en Perucho atacava: "80!". Si l'altre baixava a 120, el català no es movia de 90. Al final, l'operació de compra-venda es va tancar per 110 lliures, una quantitat irrisòria, comparada amb els 12.000 dòlars que costa. No ve a tomb fer moralisme sobre aquesta qüestió, perquè és segur que el llibreter, per un descuit de l'antic propietari, potser n'havia pagat 10 lliures. L'important és que el nostre escriptor havia aconseguit la millor edició que hi ha del Picwick.

Hi ha bibliòfils de Barcelona, com ell, que tenen meravelles: jo he vist l'edició aldina (d'Aldo Manuzio) del plató bilingüe de Marsilio Ficino (incunable, perquè és de 1486); he vist un dels raríssims exemplars d'Une Saison en enfer (1873), de Rimbaud, que té un preu desaforat (17.000 dòlars), perquè només se'n va salvar un centenar. He vist la primera edició de la Hypnerotomachia Poliphili, de Francesco Colonna, llibre que ja ni surt als catàlegs i que tenen, cada u per la seva banda, Umberto Eco i Jean-Claude Carrière, com expliquen en un llibre ameníssim i intel.ligent que acaba de sortir: Nadie acabará con los libros, Lumen, 2010. He vist molts elzevir, didot i ibarra (ah! el sal.lusti de 1772!), i he tingut una gran enveja dels que poden posseir-los.

La bibliofília, que fa riure molta gent que no sap què significa la passió pels llibres, és una de les manies més belles que un ésser humà pugui arribar a tenir per oferir-se una alegria permanent. Un bibliòfil "singularitza" un llibre en la mesura que el treu d'un context indistint, i atorga a cada llibre una perdurabilitat i un amor tan llargs com la seva existència. N'hi ha que es fan enterrar amb dues o tres joies per fer-los companyia a l'altre món: però sap greu colgar, posem per cas, una Bíblia de Gutenberg de 1455. Serà difícil que aparegui un dia un nou exemplar d'aquesta Bíblia —jo, la veritat, m'estimaria més tenir la manuscrita i il.luminada "del rei Wenceslau", però es troba a Viena guardada sota molts panys: l'he tocada, posant-me guants.

Però sempre queda l'esperança de trobar alguna cosa rara: no fa gaires anys, un mestre d'escola de no sé quin punt remot i polsegós d'Espanya va dir als alumnes que portessin a classe, l'endemà, l'exemplar del Quijote que tinguessin a casa, per llegir-ne trossos. N'hi va haver que no en tenien cap —ja passen, aquestes coses—, però un noi que en va trobar un a les golfes de casa seva, seia empegueït al pupitre perquè li semblava que aquell exemplar que duia estava massa atrotinat. El mestre li va dir que no havia de tenir vergonya; que l'hi ensenyés. El noi va desembolicar el farcell i va ensenyar al mestre la primera part del Quijote en l'edició príncep: Juan de la Cuesta, 1605, un veritable tresor, per fer caure d'esquena un bibliòfil, matar-lo i tot. El mestre va ser honrat i va dir al nen que cridés els seus pares. No sé com va acabar la cosa: o se'l van vendre pel preu de tres o quatre cases confortables, amb piscina i majordom pagat, o el noi se'l va quedar a casa bo i considerant-lo seu per a tota la vida. Si va ser així, vet aquí el naixement segur d'un bibliòfil conspicu.

Si un dia s'acaba el paper, no ens salvarà Google ni els e-books: ens salvaran els llibreters de vell i les joies que conserven.