"Vull poder gaudir quan toco concerts"

N o pertany a una família de músics, però tota la vida de l'Alba Ventura (Barcelona, 1978) ha girat entorn de la música. Filla de grans melòmans, als cinc anys va començar a estudiar piano i als 13 va fer el seu debut com a solista amb l'Orquestra de Cadaqués. Dos anys després se'n va anar a Londres, recomanada pel pianista i director d'orquestra Vladimir Ashkenazy, per estudiar amb Irina Zaritskaya. S'hi va passar 12 anys, al Regne Unit, després de superar la profunda enyorança que sentia de casa seva. Allà va aprendre molt, reconeix. Va créixer, com a pianista, com a ser humà i com a dona. Va tornar fa tres anys a Barcelona, on, a més de treballar com a professora de piano al Conservatori del Liceu, ha endegat una carrera internacional com a solista que aquesta temporada ha rebut un fort suport en ser triada, a proposta de l'Auditori de Barcelona, per formar part del reduïdíssim grup de joves talents internacional del cicle Rising Stars de l'European Concert Hall Organization (ECHO), del qual formen part 17 destacades sales de concerts. El 10 de febrer passat va fer el recital del cicle corresponent a Barcelona, el proper dimecres actuarà a l'auditori Megaron d'Atenes.

"Sobre un escenari, ara als 31 anys segueixo sentint la mateixa il.lusió que tenia als 13"

Pregunta. Què significa que la triïn per formar part d'aquest cicle de joves talents?

Resposta. És una gran oportunitat, perquè et permet de fer una gira per totes les sales de concerts que formen part d'aquesta associació i donar-te a conèixer a nous públics i programadors. No té preu! Després del concert d'Atenes, tocaré a la Fhilharmonie de Luxemburg, al Festspielhaus de Baden-Baden i el Konserthus d'Estocolm. En auditoris on ja he tocat m'han demanat de fer concerts d'aquí a dues temporades.

P. Va viure durant molts anys a Londres, on va estudiar, troba res a faltar?

R. M'hi vaig passar gairebé 12 anys de la meva vida. Va ser una etapa fantàstica en què vaig aprendre molt, ara, però, estic en una altra etapa.

P. No va tenir més remei que marxar?

R. A Londres vaig trobar el que estava buscant: un mestre amb qui pogués avenir-me. Ho vaig provar a Espanya, a l'Acadèmia Marshall de Barcelona, a l'Escola Reina Sofia de Madrid, però vaig arribar a un estancament i Irina Zaritskaya em va ajudar a superar-lo. A més, el sistema d'estudi al Regne Unit era molt diferent al que hi havia a Espanya a meitat de la dècada de 1990. A l'escola a Londres podia viure la música les 24 hores del dia. A més, jo que sóc filla única i els meus pares em tenien entre cotons, va ser força educatiu anar-me'n a viure sola a Londres als 15 anys.

P. A més de concerts exerceix de mestra donant classes al Conservatori del Liceu a alumnes del grau professional. No és molt jove, encara?

R. Sí, sóc jove, estic, però, preparada per donar aquestes classes. A mi no m'incomoda tenir alumnes que són de la meva edat i cap, per ara, m'ha pres el pèl. La pedagodia m'agrada molt. Des que era petita, el meu somni era ser concertista. Ho tenia molt clar, volia interpretar, però a Londres vaig començar a donar classes com a assistent del cap de departament i per sorpresa meva em va agradar i molt. És un goig molt diferent al d'intèrpret; una altra manera de compartir la música amb persones que no són públic sinó alumnes. A més, el nivell educatiu ara és molt més alt que quan vaig marxar.

P. Al recital que va oferir a l'Auditori, entre Beethoven i Rachmaninov va tocar Granados. Inclou sovint l'obres de compositors catalans i espanyols en els seus concerts?

R. M'agrada fer-ho de tant en tant, però moltes vegades són els programadors, especialment a l'estranger, els qui m'ho demanen. No em molesta perquè m'agrada la música de Granados, d'Albéniz i Falla, que són els compositors espanyols que més toco i em demanen. A l'Escola Marshall i amb Alícia de Larrocha vaig aprendre a estimar aquesta música, d'altíssima qualitat.

P. En quin repertori se sent millor?

R. M'interessen estils diversos. No m'agrada privar-me de res. M'agrada força el fortepiano, sobretot per tocar obres de Haydn i algunes de Mozart , però també m'agrada la música del segle XX, encara que en toco poc, o la dels compositors romàntics. Vull poder gaudir fent música, vull evitar que es converteixi en una obligació. La música és molt més que tocar lent o ràpid, fort o piano. La tècnica només ha de ser un mitjà, mai una finalitat.

P. Què queda de l'Alba Ventura que va debutar com a solista als 13 anys?

R. La mateixa il·lusió! En pujar a l'escenari, tinc la mateixa sensació que vaig sentir en aquell escenari fa 18 anys: sento l'energia de ser allà, al costat d'una orquestra, amb el públic, els focus, amb les ganes de passar-m'ho bé amb el teclat. Tot és igual. Ara, però, coneixo més coses de la vida, la meva tècnica pianística ha canviat, tanmateix la il·lusió que tenia als 13 anys és la mateix que tinc ara als 31.