Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Reportatge

Un home en cinc moments

La vida de Jaume Vicens Vives va ser curta, però d'una gran intensitat, com demostren aquests cinc moments cabdals que podrien resumir perfectament tota la seva vida.

1. Polèmiques de joventut. El 1935 un Jaume Vicens encara doctorand irrompia en la historiografia catalana polemitzant ni més ni menys que amb Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila. Allà on una tradició veia Ferran el Catòlic intervenint a la Generalitat i al Consell de Cent per ofegar tot sentiment nacional català, Vicens, de resultes de la seva tesi Ferran II i la ciutat de Barcelona, hi veia la necessària intervenció d'un rei per salvar institucions "emmalaltides". A Soldevila li retreia massa atenció a la política i submissió dels fets històrics a una interpretació catalanista. En la polèmica s'hi veu l'interès de Vicens Vives per destacar l'evolució econòmica, social i geopolítica, i per retornar als documents i explicar la "consciència contemporània" dels fets enlloc de plegar-se a interpretacions construïdes amb ideals posteriors. I també l'apassionament de la joventut i un positivisme ingenu que el feia afirmar que "l'historiador d'antuvi no sap ni creu res", sinó que "cerca" en els documents i conclou només a partir d'aquests.

Hauria pogut ésser un polític si una mort prematura no hagués interromput els seus contactes

2. Adaptar-se al franquisme. El 1933 Vicens començava a fer classes a la universitat, però una situació laboral més estable no l'aconseguí fins dos anys després, quan aconseguí una plaça de catedràtic d'Institut a Zafra (Extremadura) que canviaria per Figueres aconseguint alhora -gràcies a l'oncle de la seva esposa Pere Rahola, prohom de la Lliga- una comissió de serveis a Barcelona. D'aquesta plaça, guanyada en plena República, en fou depurat el 1939 alhora que era apartat de la universitat, i no fou fins al 1947-48 que l'amistat amb homes com el seu mestre Antonio de La Torre li permeté guanyar, primer, una càtedra d'Història Universal a Saragossa, i, després, a Barcelona. L'accés a la universitat i obres d'aquests anys 40 amb justificacions de l'unitarisme hispànic i de l'Espanya franquista el feren sospitós entre l'antifranquisme. Hi havia sectors del règim, en canvi, que desconfiaven d'ell i li retreien, per exemple, que el 1937 s'hagués casat en matrimoni civil (tot i que el dia abans s'havia casat en una cerimònia religiosa clandestina).

3. Una nova historiografia. L'accés a la càtedra li permeté construir una historiografia del tot renovadora. Inspirant-se en els Annales francesos, Vicens defensava una visió de la història que donés veu als documents per sobre dels apriorismes, que analitzés els diversos aspectes de la vida humana i dels grups socials -des de l'economia a les mentalitats-, que donés importància al medi geogràfic, que posés èmfasi en la comprensió del passat més que en el seu judici, i que confiés en la reconstrucció estadística com a gran eina de certesa històrica -tot, en el context d'una visió "humanista i cristiana" del món. Aquesta manera de fer història es va difondre formant nous historiadors i creant plataformes de publicació i discussió que s'uniren a la ja fundada editorial Teide (1942): foren el Centro de Estudios Históricos Internacionales (1949), els Estudios de Historia Moderna (1951) i l'Índice Histórico Español (1953). La seva opinió de bona part de la historiografia espanyola, tant l'oficial com la de l'exili, es veu molt bé en un comentari manuscrit al llibre de Claudio Sánchez Albornoz, España, un enigma histórico: "Ignorància, excés de passió, història interpretativa predominant, cal acabar amb això".

4. Entre Espanya i Catalunya. Dos llibres cabdals es publiquen el 1952 i el 1954: la Aproximación a la historia de España i Notícia de Catalunya. Molt diferents, entre ells, responien tanmateix a la necessitat de fornir interpretacions globals d'aquestes realitats. La unificació primerenca d'Espanya sota Roma, la "germanor" entre els pobles de la Península en la unió dels Reis Catòlics sota l'hegemonia de Castella, el caràcter progressista de la Nova Planta, el persistent problema social del camp castellà contraposat a les energies burgeses de la Catalunya vuitcentista, la incomprensió espanyola davant de la voluntat catalana de regeneració, eren elements fonamentals d'aquella visió del passat. Aquesta interpretació volia inspirar noves recerques (d'aquí les Biografies catalanes i la Historia social y económica de España y de América) però ser també una eina de construcció de nous projectes col.lectius. Rebutjats molts dels seus plantejaments per la historiografia oficial, Vicens va fornir alguns elements interpretatius quehan estructurat el debat historiogràfic fins avui.

5. L'home polític. Vicens fou un home polític. Convençut que la història havia de ser conreada des de la universitat, no va dubtar a lluitar per assolir la càtedra i fer, des d'aquesta, docència, recerca i publicacions, i si bé es va sotmetre a vegades a la censura va produir també una obra que anava molt més enllà dels estrets límits del règim. Era també un home polític perquè creia que la investigació històrica havia de contribuir a construir una Catalunya i una Espanya més liberals i europeistes. Per això va voler contribuir a formar les elits que a parer seu havien d'encapçalar aquests canvis -d'aquí les reunions periòdiques amb el "Club Comodín", que amb el temps esdevindria el Círculo de Economía. I hauria pogut ser, tal vegada, un polític si una mort prematura als 50 anys no hagués interromput un nombre creixent de contactes amb membres de l'oposició clandestina com Joan Reventós o Josep Benet -tot, mentre no descuidava les seves coneixences a Madrid. Com va escriure Josep Pla, "Vicens (...) ha fet una gran carrera d'historiador (...) Però ara vol fer una altra classe de carrera, més brillant". El seu desig, segons Pierre Vilar, hauria sigut ser president de la Generalitat.

Genís Barnosell és professor d'Història Contemporània a la Universitat de Girona.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de febrero de 2010