L'escola històrica de Vicens Vives

Quina petja va deixar Jaume Vicens Vives en aquells estudiants que el van tenir com a professor de la Universitat de Barcelona, a la Facultat de Filosofia i Lletres i, poc després, també a la d'Econòmiques? Aquella universitat en la qual va fer la seva carrera professional -en 12 intensíssims anys, de 1948 a 1960- no tenia res a veure ja amb aquella Universitat Autònoma de la República on es va doctorar mesos abans de l'inici de la Guerra Civil, amb una de les primeres tesis defensades en català i sense passar per Madrid. Depurat del servei per "rojo" i "separatista", no va desistir en opositar i aconseguir la càtedra d'Història Universal Moderna i Contemporània, des d'on dur a terme el seu ambiciós projecte de renovació dels estudis històrics.

Tot i aquell context gens favorable, Vicens volia situar la investigació històrica al nivell que s'estava desenvolupant a Europa. El seu grup de deixebles va realitzar els seus primers treballs de recerca -influïts, orientats i / o dirigits per Vicens- en els anys 50. Com a reflex de l'evolució intel.lectual de Vicens, era un grup heterogeni pel que fa a especialitats, mètodes i enfocaments. Els integrants d'aquest primer grup, que Vicens va denominar, amb excés d'eufòria o precipitació entusiasta, "Escola Històrica de Barcelona", van dur a terme investigacions que van abastar des del segle XIV fins al segle XX, des de la història diplomàtica de tall tradicional (Núria Coll, Pere Voltes) fins a la que va constituir el nucli principal centrat en la contemporaneïtat i la història social i econòmica, especialitzada en l'àmbit català. Aquí hi ha els estudis sobre comerç de Barcelona al XVII (Emili Giralt, Josep Fontana) o demografia catalana (Jordi Nadal), fins als relatius a moviments polítics i socials o les condicions de vida de les classes populars (Casimir Martí, Miquel Izard, Carme Batlle, María José Sirera, Mercè Vilanova, Núria Sales), passant per qüestions d'epistemologia de la història (Jordi Pérez-Ballestar). Reis, virreis i grandes són desallotjats del centre de l'escena. La mateixa evolució de Vicens exemplifica el canvi de rumb ja que ell va transitar des de Ferran II (la seva tesi doctoral), passant per la Història dels remences , fins a arribar a Industrials i polítics .

Però tot i que per a Vicens la Universitat era el lloc en què els seus deixebles havien de desenvolupar la seva carrera, l'accés a les càtedres va ser dificultós i tardà. Alguns van optar per la docència en els llavors instituts d'ensenyament mitjà (Joan Roig, Ramon Gubern, Montserrat Llorens, Rosa Ortega), i gairebé tots van col.laborar en les iniciatives promogudes per Vicens des del Centre d'Estudis Històrics Internacionals que va crear el 1949 (i que avui continua) per intentar consolidar una escola històrica amb denominació d'origen, així com en les dues revistes fundades per ell, Estudios de Historia Moderna i Índice Histórico Español .

Aparentment inassequible al desànim, va saber encomanar la seva empenta perquè iniciessin les seves pròpies aventures històriques, que ha portat a alguns a consolidar especialitats històriques de reconegut prestigi de la mà d'aquests primers deixebles, com van ser Giralt, Nadal i Fontana en l'àmbit de la Història econòmica, esdevenint especialistes en temes punters com la industrialització, la demografia o la història agrària.

També es pot resseguir la seva petjada innovadora a través dels deixebles que exerciren a l'ensenyament secundari fent-los còmplices de la seva passió per la pedagogia. El talent de Vicens per l'esquematització i la síntesi són ben evocats pels seus alumnes, a alguns dels quals (el trio Roig-Llorens-Ortega, principalment) Vicens va dirigir cap a una fructífera elaboració de manuals per a l'ensenyament de l'editorial familiar Teide primer i que continuà, després de mort, a la que duu el seu nom. Qui no recorda els llibres Tierra , Orbe , Occidente o Ibérica ?

Transcendint la seva activitat acadèmica, la potència de Vicens el va convertir fins i tot en intel.lectual de referència per a sectors de gran influència: Carles Ferrer Salat, Jordi Pujol, Josep Tarradellas, Josep Benet...

L'obra de Vicens serà sempre una obra de joventut, com va apuntar el seu deixeble Nadal, i per això deixa gairebé sempre un cert regust d'inacabada. Però, tot i així, el seu llegat constitueix una "herència poderosa i diferent" com reconeix Josep Termes, però si en alguna cosa coincideixen tots aquells que van conèixer Vicens és, sens dubte, a destacar la seva passió, la seva força comunicativa, la seva gran capacitat de treball i la seva ambició. Per sobre de conceptes i mètodes, Vicens els (ens) va llegar sobretot una actitud. Super Adversa Augeri és el lema que va imprimir al paper de carta -i que també és al seu epitafi-, veritable declaració de principis.

Lola Harana és coordinadora del Centre d'Estudis Històrics Internacionals.