Quan Catalunya anava per feina

República TV. La Catalunya de la primera televisió

Francesc Canosa

Duxelm

168 pàgines. 18 euros

Fotografies amb la cara del president Macià, paisatges de Catalunya, portades de diaris... El quart d'hora d'emissió no dóna per gaire més i les imatges no són molt bones, però vaja, aquell 21 de maig de 1932 serà una data important per Ràdio Associació de Catalunya (RAC) que, així, entre les 23 i les 23.15 hores, enceta els dissabtes un servei fix setmanal de radiacions de fototelegrafia per a la seva freqüència EAJ-15, imatges transmeses amb aparells catalans i amb tècnics catalans, entre ells Pau Abad, que des de 1924 pot considerar-se el primer gran industrial de ràdio de Catalunya. Tot plegat és el tast primigeni de RAC TV i una enèsima demostració de la modernitat de la Catalunya que va a tota màquina entre els anys 20 i 30 del ja segle passat, d'una Catalunya à la page i el més a prop que ha estat mai de la modernitat mundial capdavantera. Perquè quan es fan aquestes proves, amb prou feines hi ha 14 emissores de televisió als paradisíacs EUA, on tot just compten 24.000 receptors. S'és lluny, sí, però no tant com després o ara mateix.

Canosa fixa el full de ruta de l'inici de la TV a Catalunya, ja a la República, el 1932

L'episodi, molt poc sabut, és una de les força perles que documenta el periodista Francesc Canosa (Barcelona, 1975) a República TV . La Catalunya de la primera televisió , tot una perla gegant: els inicis de la televisió al Principat poc abans que la Guerra Civil espanyola, per variar, ho esberlés tot. Fruit de la seva tesi doctoral, el llibre és un notable full de ruta de l'epopeia de la radiotelevisió a Catalunya, sempre molt ben recolzat en les xifres i les coordinades sociològiques i polítiques que expliquen l'estat de gràcia català: des de com un pioner del periodisme literari com Domènech de Bellmunt parla, ben atent des de la corresponsalia de La Publicitat a París, dels primers assaigs de TV també amb transmissió de fotos entre Londres i Nova York per la Companyia Marconi el 1924 fins als 250 morts i 800 atemptats que, entre 1917 i 1923, deixa l'episodi del pistolerisme a Catalunya. I pel mig, el nombre de noies que estudien a la universitat i la seva adhesió a l'Estatut de Núria (400.000 dones ho faran amb paperetes simbòliques) perquè encara no poden votar, l'increment exponencial de l'ús del transport públic, l'eclosió de la premsa en general i de la catalanista en particular (gairebé el 25% del quiosc) o la primera excursió amb autocars Pullman per Espanya que proposa l'agència Viatges Marsans (1929).

Ho explica tot plegat Canosa amb una mirada molt televisiva, com si fos en viu i en directe, amb un narrador que fa de guia al lector tot posant el micròfon i la càmera en el lloc i el moment dels fets. Estil àgil de la mateixa manera que, a vegades, perillós perquè porta a algun passatge un pèl confós i excessivament forçat, muntat a base de jocs, salts i metàfores. Però, en qualsevol cas, sempre ho fa amb rigor científic sobrat i agilitat indiscutible. I és d'aquesta manera que passaran pels ulls del lector la pel.lícula de l'aventura de la radiotelevisió a Catalunya, amb la creació de l'Associació Nacional de Radiodifusió (18 de febrer de 1924), el contraatac des de Madrid amb la creació de Radio Catalana; les Exposicions de Radiolectricitat (amb 225.000 visitants anuals!) a Barcelona; l'arribada del primer aparell de televisió que comercialment aterra a la gran capital a la botiga del carrer Pelai, 12 (gener de 1929); el debut de RAC (19 abril 1930); la primera patent televisiva (26 de novembre de 1930), el desencert de Ràdio Barcelona en la seva transmissió de fototelegrafia (1932), l'impacte audiovisual en els diaris ( L'Instant, Última hora, La Rambla i els seus cossos de lletra gran, colors, gràfics, escriptura cinematogràfica); el primer servei de televisió pública regular del món per part dels nazis (22 març de 1935); la liquidació de RAC i la seva substitució per la Cooperativa Radio Española pel franquisme (1939)... I el final sabut: primeres emissions en prova públiques de la tele estatal a la Fira de Mostres de Montjuïc el 1948 i l'aposta de Philips per Barcelona com a destí per arrencar la televisió a l'Estat i que la dictadura es va emportar cap a la capital.

Només per tot plegat ja valdria la pena el llibre de Canosa, cabdal des d'ara per parlar de la radiotelevisió a Catalunya, tot i que en algun moment es trobi a faltar detalls que expliquessin les impagables fotografies de coberta i contracoberta, amb una presentadora televisiva catalana de 1934 o un encuriosit Macià xafardejant a la segona Exposició de Ràdio de 1932. Com es feia aquella tele dels anys 30? Però hi ha la documentació que hi ha i les fonts orals, malauradament, han desaparegut.

En qualsevol cas, aquest posible buit queda compensant per un altre encert del llibre: a consciència o no, Canosa mostra una Catalunya on els seus dirigents i la societat civil capdavantera anava de debò per feina, sense romaços polítics ni ploramiqueries: Catalunya s'adona que el futur serà audiovisual o no serà. I per agafar aquest tren (com tants d'altres en aquells anys), la gent de EAJ-15 no dubta a enviar immediatament (15 d'abril de 1931) al nou president de la República Catalana, Francesc Macià, una carta de dos folis on expliquen les vicissituds i la importància de la radiodifusió i es posen sota la seva empara; a la tarda mateix, amb el que potser és dels pocs decrets que l'Avi va signar amb aquell càrrec, els deixa emetre lliurement les 24 hores del dia. Tampoc no dubta el president de fer tornar Josep Carner-Ribalta, que treballa a la Paramount, perquè creï un Hollywood a la catalana, una indústria audiovisual com Déu mana; o que s'agafi el dissenyador Josep Escuder, del New York World de Pulitzer, perquè maqueti Última Hora , el nou diari d'Esquerra Republicana. Això és fer país i anar per feina, això és una bona telesèrie i no els mediocres culebrots de tercera que Catalunya s'empassa des de fa ja massa temps. I que cadascú posi el primer capítol allà on vulgui des de 1977 ençà.