A la recerca del sentit

La caça de l'home

Albert Balasch

Edicions 62

80 pàgines. 15 euros

He intentat escriure una pedra", diu que va dir Albert Balasch (Barcelona, 1971) en rebre el premi Gabriel Ferrater per a aquesta obra. Més que un estirabot, és una metàfora oportuna. Traductor literari, autor de tres títols —Què ha estat això (premi Recull 2002); Decaure (2003) i Les execucions (2006), que es poden trobar en edició bilingüe català-espanyol a Lumen, practica una poesia que, a semblança d'una pedra, pot ser molt suggerent per qui es vegi amb cor de contemplar-la amb una mirada atenta, però no ens resultarà fàcil mantenir-hi una relació cordial.

Aquest és un d'aquells llibres que agraden als crítics però que, per la seva dificultat, corren el perill de deixar indiferents els lectors, sense que això vulgui dir que els motius que el fan valuós als ulls dels uns siguin els que provoquen la desafecció dels altres. Diguem-ne tres d'aquests motius: hi ha una sòlida construcció unitària del conjunt, deixant a part el fet que algun dels textos pot molt ben fer vida independent; el llenguatge és d'una severitat i contundència impressionants, i manté el mateix to al llarg de tota l'obra; s'hi pot practicar el joc de buscar referències que ajudin a explicar un discurs que se'ns presenta envoltat de misteri.

La composició de l'obra obeeix l'estructura canònica de la tragèdia grega

La primera pista, si volem intentar treure'n l'entrellat, és que la composició de La caça de l'home obeeix l'estructura canònica de la tragèdia grega. Tenim el pròleg, on se'ns presenta un home "obsessionat amb el llenguatge" (sic: hauria de ser "pel llenguatge") que veu venir la fi de la seva vida; el pàrode, que en la tragèdia és el primer cant del cor, quan surt a l'escenari, i aquí és una breu i críptica art poètica; diversos episodis, cinc en aquesta obra, en què un únic personatge monologa sobre la seva existència; i les intervencions del cor al final de cada episodi (estàsims) es converteixen aquí en uns breus textos en prosa destinats també a emmarcar i donar sentit a l'acció. És destacable que cada un dels episodis conté exactament cinquanta dístics, cada un format per un octosíl·lab i un decasíl·lab; tanta regularitat formal acaba afectant de fredor tot el conjunt.

Una segona pista és la referència explícita al Rei Lear, de Shakespeare; aquell monarca que, a l'hora de nomenar successor, amb els seus errors de judici, tant familiars com polítics, desencadena uns fets que el porten a la desesperació, la follia i finalment la mort. Temes d'aquesta obra hi són tan presents que sembla que estem davant d'una paràfrasi. Però La caça de l'home és més que un comentari d'una tragèdia shakespeariana organitzat en forma de tragèdia grega i editat com a llibre de poesia: potser una culminació, potser una relectura radical.

Lear, a la fi dels seus dies, descobreix que fràgils que són les creacions humanes i que fàcilment pot ensorrar-se un regne que semblava assentat, que les certituds que pensava tenir manquen de fonaments i, en definitiva, que només sap que no sap res.

L'hipotètic Lear de La caça de l'home descobreix, a més, que no hi ha consol possible, que no hi ha decisions bones ni dolentes perquè totes són un error i engendren "coses terribles i inconfessables", en definitiva que "no servim ni per viure". No pot seguir cap religió que contesti afirmativament a la pregunta "Hi ha llum en algun lloc de tu?", ni tampoc, encara que "escric perquè ja no puc resar", la creació no arriba a il·luminar mai res del món ni del cor humà. I, al capdavall, només les coses que ha dit i ha fet tenen existència mentre que la pròpia identitat és una ficció que es dissol inevitablement.

No són qüestions fàcils ni còmodes, i si la poesia serveix per intentar dir el que no es pot dir de cap altra manera, realment el de Balasch és un gran intent, que mereix les relectures que facin falta.