Cerdà i l'arquitectura del carrer
Dues exposicions, una al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i una altra a les Drassanes - Cerdà i la Barcelona del futur i Cerdà, 150 anys de modernitat , celebren l'aprovació, fa 150 anys, de l'Eixample barceloní a partir de diversos punts -molts coincidents- però mostrant lleugeres diferències en la manera d'exposar-ho. Les dues mostres evidencien certes repeticions i són un bon exemple per veure la importància del "muntatge", és com si amb els mateixos elements es poguessin fer dues pel·lícules diferents.
Les dues, però, coincideixen en una mateixa visió del carrer, fan la impressió que el carrer és sols un traçat, com si formés part de l'organització i que allò substantiu és la illa de cases i els edificis que s'integren al pla. Els carrers es presenten com una cosa a mig camí entre canalitzadors dels fluxos i les circulacions i el paper que juguen com a infraestructura, que és el que permet que la urbanització es dugui a terme. Les dues exposicions coincideixen, encara que de maneres molt diferents, en mostrar el món subterrani que formen les clavegueres i els seus apèndixs, permeten entendre la vessant d'obra pública que tota urbanització comporta.
De totes maneres les dues exposicions no insisteixen prou en el carrer com a element substantiu, com a espai arquitectònic. Malgrat que a l'exposició de les Drassanes es pot veure, a l'apartat referit específicament al xamfrà, una maqueta que compara la dimensió del xamfrà amb la del Panteó de Roma, aquest aspecte queda encara pendent d'una mirada més incisiva. Ja fa molts anys que Manuel de Solà-Morales s'interrogava -i ens feia interrogar- sobre si el mòdul bàsic que estructura l'Eixample era l'illa de cases o era la cruïlla de dos carrers amb els seus xamfrans. Per extensió, podríem dir que encara avui el carrer s'entén pel gran públic com una cosa que existeix entre mançanes, i no n'hi ha prou amb fer-nos observar les mides de la seva "secció" o les infraestructures que conté el seu subsòl. També caldria observar-lo com un espai arquitectònic, com una mena d'edifici invers que dóna una sensació semblant a la que tenim en veure la plaça Reial de Barcelona. Aquests dies de Nadal, amb la il·luminació penjada sobre els carrers, se'n pot tenir potser la visió més semblant al que els dic, podrien haver tractat de portar l'exposició al carrer, fent una il·luminació adequada per fer veure l'Eixample i els seus carrers com si ens trobéssim a les galeries Vittorio Emmanuele de Milà, posant de relleu l'arquitectura de l'Eixample. La millor manera d'exposar el pla Cerdà hauria estat fer que un, dos o tres carrers, fos possible haver-los vist des del mig, amb la perspectiva que permeti veure'ls com un espai.
Les dues exposicions coincideixen, també, a donar rellevància a la recuperació dels interiors d'illa i a l'anomenat 22@ del Poble Nou. És en aquesta part de la ciutat on trobo que es posa més en evidència la manca d'un discurs sobre el carrer com a arquitectura. En aquesta part de la ciutat, paradoxalment, en alliberar de les ordenances que regulen l'Eixample central l'edificació de les illes i deixant que els volums edificats ressaltin la seva arquitectura, curisament qui s'ha ressentit i ha sortit perdent és el carrer, i penso que això perquè seguim mirant l'illa de cases com allò substantiu. Al 22@ clarament el carrer és encara assimilat a tràfic i fluxos, i menys a l'arquitectura.
