Isaiah Berlin i el nacionalisme

Editorial Empúries acaba de publicar una antologia magnífica d'assaigs polítics del gran Isaiah Berlin (1909-1997), historiador de les idees i un dels intel·lectuals liberals més importants del segle XX: El veritable estudi de la humanitat , traducció de Laia Font i Dolors Udina, Barcelona, 2009: en català hi ha poques coses editades d'aquest gran teòric de la política moderna i contemporània, i aquest llibre ve a omplir un buit significatiu.

En l'espai de què disposem no resulta possible fer una ressenya com cal d'aquesta obra heterogènia, i per això ens centrarem en dos articles que inclou el llibre, en certa manera complementaris: "L'apoteosi de la voluntat romàntica" i "Nacionalisme". Quant a la segona qüestió, Berlin recorda que, des de l'obra política d'Aristòtil, ha quedat clar que els éssers humans s'agleven naturalment en diverses formes de societat: famílies, clans, tribus, ordres socials, classes, organitzacions religioses, partits polítics i, finalment, nacions i Estats. El fet que alguna d'aquestes associacions vagi ser, des de l'Antigor, tan consubstancial als homes va despertar un reguitzell d'explicacions i teories, des de Plató i Polibi fins als ja moderns o contemporanis nostres (o quasi) Maquiavel, Bossuet, Vico -no deixeu de llegir la versió catalana de La scienza nuova d'aquest, en edició de Rossend Arqués, Edicions 62-, Turgot, Herder -aquest, un dels referents del "pensament" pujolista-, Saint-Simon, Hegel, Comte o Carles Marx. Entre aquests, els uns pensaven en un regiment tirànic de la cosa pública (Plató, Marx), els altres veien la nació com una utopia social d'escasses dimensions (Owen, Fourier), i d'altres consideraven la nació un lloc de pas entre les societats més o menys informes, o sense gaire poder de congregació, i la forma sublimada del poder absolut que anomenem Estat, última via, avui com fa dos-cents anys aproximadament, per donar relleu i garanties a tota nació que maldi per afirmar-se d'una manera sobirana (Hegel).

Allò interessant dels dos articles que hem dit d'Isaiah Berlin resideix en l'assimilació de les dues categories que hi analitza: la puixança del romanticisme com ideologia i la progressiva constitució política de les nacions europees al llarg del segle XIX: "Hi havia un moviment que va predominar gran part del segle XIX a Europa i que era tan dominant, tan familiar, que només amb un esforç conscient d'imaginació podem concebre un lloc en què no fos present: tenia partidaris i enemics; les seves ales democràtica, aristocràtica i monàrquica; inspirava homes d'acció i artistes, elits intel·lectuals i les masses. [...] Potser no seria cap exageració dir que és un dels moviments més poderosos, en algunes regions el més poderós, que hi ha en el món d'avui.

[...] Aquest moviment és el nacionalisme".

Com ja hem dit, dues forces es van aliar per fer d'aquest moviment un actiu ideològic que encara dóna resultats emocionals i polítics: la difusió de les idees dels romanticismes anglès i alemany -que postulaven que els pobles defineixen la seva identitat en elements tan fonamentals, obvis i distints, com ara la llengua, la història ("real o imaginària", diu l'autor), l'origen ètnic, les tradicions o la gastronomia- i les conseqüències de les expedicions napoleòniques pel continent, causa, sens dubte -a Espanya, en aquest sentit, només cal llegir els Episodios nacionales de Pérez Galdós-, que les nacions envaïdes oposessin, a la idea il·lustrada de la uniformitat dels pobles sota la idea secular de la "ciutadania", la idea romàntica segons la qual cada poble posseeix uns trets diferencials suficients per convertir-se en una nació autònoma, i, en el millor o més inevitable dels casos, segons aquesta lògica, en un Estat independent.

Molts pobles d'Europa van aconseguir això durant el segle XIX o ho han re-aconseguit als últims decennis, després de la caiguda del mur de Berlín. D'altres, havent viscut en Estats molt potents o centralistes, com és el cas de França o d'Espanya, han hagut de veure com l'ideari nacionalista es difuminava a mesura que els ideals romàntics es desdibuixaven sota l'embat de la nova burocràcia (Max Weber ho va veure més bé que ningú, i Kafka va metaforitzar en la seva obra les teories d'aquell i les del seu germà, Alfred), la industrialització, el mercadeig internacional i les potents i entròpiques onades d'immigració.

Per fi, per sobre de tota circumstància d'ordre polític, moltes nacions tenen problemes per afirmar-se com a entitat diferenciada quan topen amb les restes, encara molt potents, tant del concepte revolucionari francès del "citoyen universel", com contra les idees meta-històriques del socialisme. El nostre Salvat-Papasseit, que no era gens docte, ho va resumir, als seus articles sobre "La Nacionalitat i el Socialisme" (1916), amb aquests termes: "No és compatible el socialisme amb el nacionalisme". Doncs ja em direu...