Sentís: la curiositat com a eina

Irreverent, canalla, irònica, perversa... rigorosa, perfeccionista, obsessiva... Hi ha un ordre cert en l'incert desordre de l'obra de Mireia Sentís (Barcelona, 1947) que ara s'exposa a l'Arts Santa Mònica; un exercici polièdric, el fil conductor del qual, aparentment, no podria ser un altre que l'ús de la càmera fotogràfica. Set sèries fotogràfiques, des de la provocadora Joyas , de 1985, en què òrgans sexuals masculins i femenins s'adornen amb orfebreria, fins a la més recent, Corners , grans quadres que recullen detalls de cantonades amb història, passant per l'extraordinària Black Suite , un gran mural compost de 540 fotografies sobre la cultura negra als Estats Units.

Sentís utilitza una càmera analògica, pel·lícula i revelat. "Amb una digital", assegura, "no hauria aconseguit l'efecte de gra gruixut, gairebé com de pintura, que utilitzo a la sèrie Corners ; haurien sortit petits quadradets enlloc de punts rodons". Cosa que no vol dir que no manipuli. Les imatges finals són part o trossos d'altres de més grans que, a la vegada, s'han fotografiat totalment o parcialment.

Res a veure amb el realisme. Si se li demana si es considera membre d'una generació, ho nega, però la part autobiogràfica de la seva obra l'acaba desmentint. És membre d'aquest grup d'espanyols que van desembarcar a la Nova York de la dècada de 1970 i, per sempre, va quedar atrapada per l'aroma de la Gran Poma, amb totes les connotacions formals i ideològiques.

El seu darrer treball, Corners , reuneix totes les característiques que s'han enunciat més amunt. L'espectador s'enfronta a una imatge de gran format que mostra un tros de vorera amb restes de neu en un típic dia assolellat de l'hivern novaiorquès. A la part superior hi ha el panell de l'entrada de l'estació de metro de High Street al Brooklin Bridge. És una tela emulsionada i la textura no quadra amb la d'una fotografia, tot i que en realitat ho és, però el gra de la imatge arrodoneix els contorns molt geomètrics de la composició que sembla que se sostingui en un aire dens, com es podria trobar en una pintura. En el cas de Claustrofobia , es tracta de detalls aparentment morbosos agafats de velles fotografies d'àlbums familiars que prenen identitat pròpia en forma de miniatures.

Però tot això no té importància. Perquè l'important no és -no només és- la imatge, sinó el text d'unes cent paraules que es pot llegir en un cartró fosc col·locat al terra, a sota del quadre. "Per evadir-se dels seus 11 germans, el tímid Floyd Patterson es refugiava en una caseta d'eines de l'estació de metro de High Street. Al llarg de tota la seva carrera, el campió del món de pesos pesats es va veure devorat per la por de perdre. Segurament, no va ser el primer boxejador a sentir-la, però sí a filosofar sobre la por: "Com més plaers et doni la vida, més por tindràs a la mort", repetia.

"Vaig haver de calcular el temps que un resisteix de peu, llegint alguna cosa escrita al terra, i adaptar els textos a aquesta mesura", explica Sentís. L'espectador, afegeix, té així d'entrada una mirada sobre la peça i una segona molt diferent després d'haver llegit el text.

La qüestió de la societat i la cultura afroamericana és una de les que més i millor s'integren en l'obra de Sentís. Un interès que ve de lluny i que va prendre forma a l'excel·lent llibre d'entrevistes El pico del águila (1999). A l'exposició , el sorprenent mural Black Suite recull tots els mites i els personatges més decisius de la cultura negra als Estats Units. Un espai on seure sense pressa i intentar endevinar un per un qui és qui.