Fotogènia sense talent
L'artista Fluxus Robert Filliou (1926-1987) -l'obra del qual el Macba va exhibir una retrospectiva el 2003- sostenia que el que realment compta en la feina d'un creador és aquella característica que neix de la intuïció i el joc - génie sans talent -, una qualitat que tots els éssers humans posseeixen en abundància. A partir d'aquesta idea, l'artista francès va desenvolupar tota la seva estètica: les persones podien reconèixer i treure a la llum el seu propi geni -no talent- en qualsevol indret (una mena de non site que deia Eternal Network ) i permanentment.
Al Centre d'Art Santa Mònica, Cristina Zelich realitza una selecció de treballs fotogràfics de catorze joves artistes deixant-se guiar pel consell de noranta professionals "caçadors de talents" de tot arreu. El seu objectiu és convertir l'exposició en una plataforma de visibilitat i font d'informació per a professionals de la imatge. Talent Latent 09 és el títol d'una col·lectiva que no aconsegueix explotar la nostra incertesa sobre l'estatus físic del mitjà fotogràfic, però sí que afirma, si no el talent -dubtós o ni tan sols latent en la majoria dels casos- el geni individual d'aquestes "joves promeses", a la manera com ho entenia Filliou. No d'una altra forma s'hauria d'acceptar que un projecte d'aquestes característiques, on l'escala i les tecnologies de la imatge són abusives, tingui cabuda com a dispositiu exhibicionista d'un centre d'art i no com a arxiu documental.
La fotogènia ens parla de les condicions d'una persona o d'un objecte per ser reproduïts per una fotografia. Té a veure amb el ritme intern del pla i, més recentment, amb certa estetització del mitjà. La majoria de les fotografies reunides per la comissària barcelonina tenen en comú aquell bon "ritme" que d'una manera fetitxista reforça les "aparences" de la imatge. O, dit d'una altra manera, tècnicament estan ben fetes. Temàticament, són una reflexió generacional sobre qüestions d'identitat, sentiment de pertinença a un grup social, l'ésser humà en el seu entorn (natural) o en soledat, i la memòria. Però res del que s'ha dit i vist garantitza el talent dels autors.
A l'atzar, mencionar els treballs d'Alejandro Chaskielberg (Argentina, 1977), que presenta fotografies dels illencs del riu Paraná durant les nits de lluna plena; l'espanyol Ángel de la Rubia (1981) reflexiona sobre el desmembrament de l'antiga Iugoslàvia, mentre el suec Ahmet Unver (1981) analitza la voluntat de la comunitat turca en el país nòrdic de conservar la identitat cultural. Thomas van Houtryve (EUA, 1975) es fa passar per un industrial per penetrar en la foscor del totalitarisme de Corea del Nord; el polonès Rafal Milach (1978) descobreix a través d'un diaporama la joventut russa que forma la nova classe mitjana del país. Lucia Ganieva (Rússia, 1968) retrata les dones d'una fàbrica tèxtil en decadència a la ciutat d'Ivanovo. L'espanyola Laura Cuch (1979) clava el seu objectiu en les persones insomnes, i Jorge Yeregui (1975) dirigeix la seva càmera cap a les construccions de petits ecosistemes hermètics dins d'entorns urbans. En conjunt, es tracta d'un pastitx de referències indiferenciades que voregen la inestable combinació d'allò analògic i allò digital.
Un altre experiment, aquesta vegada reeixit, el trobem en la col·lectiva de la Toni Tàpies sota el títol Not for Sale , una selecció de fotografies, escultures i pintures que formen part de la col·lecció de la galeria. Alguns, com Christine Borland, Edward Burtynsky, Alex Katz, Sol Lewitt, Joao Onofre o Jaume Plensa, exposen regularment en aquesta sala de Consell de Cent, a diferència de Rafael G. Bianchi, Elger Esser, Candida Höffer, Thomas Ruff o Cindy Sherman, els treballs dels quals han estat adquirits per Tàpies a altres galeristes al llarg dels darrers anys. D'aquesta manera, el galerista cerca fidelitzar i potenciar el col·leccionisme local, tan raquític i conservador, mentre ressalta el caràcter cultural d'aquests espais dedicats a la difusió de les arts visuals i que han de fer front a l'àvida globalització de les actuals iniciatives enfocades al consum d'uns equipaments culturals cada vegada més imponents i amb una funció social desapareguda o que s'ha fet difusa.
Pot ser que aquests treballs "que no es venen" no sigui el millor dels seus ja reconeguts autors -alguns joves encara- però cadascun guarda aquella mirada al món capaç de deixar-se fer l'ullet com a talent explícit.
Talent Latent 09 . Centre d'Art Santa Mònica. La Rambla, 7. Barcelona. Comissària: Cristina Zelich. Fins al 29 de novembre
Not for Sale . Col·lectiva d'artistes. Galeria Toni Tàpies. Consell de Cent, 282. Barcelona. Fins al 30 de febrer
