Japonesisme malagueny?

Detesto l'exotisme. Mai no m'han agradat els xinesos, els japonesos ni els perses", escrivia Picasso al seu amic Guillaume Apollinaire el 1904, per l'època en què s'instal·lava al casalot Bateau- Lavoir de Montmartre. Un any més tard accedia al cenacle dels germans Leo i Gertrude Stein de la rue Fleurus. "En el transcurs de la vetllada, el germà de Gertrude Stein va ensenyar a Picasso un portfoli rere un altre amb estampes japoneses [...]. Solemne i obedient, Picasso mirava estampa rere estampa i n'escoltava les descripcions. Li va dir en veu baixa a Gertrude Stein: 'El teu germà és molt simpàtic, però com tots els americans [...], t'ensenya estampes japoneses. Moi, j'aime pas ça, a mi no m'interessen", refereix l'escriptora a la seva Autobiografia d'Alice B. Toklas. Cal, però, prendre les degudes distàncies de la descripció d'aquesta escena. En aquell moment, Gertrude feia campanya perquè el seu germà retirés de les parets del pis les estampes japones que col·leccionava compulsivament i les substituís per art contemporani: concretament, el de Cézanne i el del mateix Picasso, que poc després realitzaria el cèlebre retrat de Gertrude.

Amb afirmacions tan rotundes com les que precedeixen, montar una exposició sobre la relació del pintor amb la iconografia japonesa sembla una gosadia, quan no una temeritat. Però el cert és que, malgrat tan contundents declaracions de principis, Picasso no es va desprendre mai de la col·lecció de gravats japonesos, molts dels quals de contingut eròtic, que va començar a reunir a partir de 1911. Segurament sentia el japonesisme, introduït a Europa a partir de mitjan segle XIX i que acabaria fent fortuna durant el modernisme com una llosa imposada per la generació anterior. El pintor va arribar a Barcelona uns dies abans de fer 14 anys. Per l'època, a Barcelona hi havia diversos establiments que venien objectes artístics del país del sol naixent, i fins i tot un autoanomenat museu al carrer de Pau Claris. Els artistes del Quatre Gats, la taverna que regia al carrer de Montsió Pere Romeu, eren uns fanàtics d'aquesta tendència, que es pot resseguir a les seves obres. Casas, Rusiñol, Isidre Nonell o Alexandre de Riquer no s'amagaven pas d'aquesta tendència, que trobava a publicacions com Pèl i Ploma una àmplia repercussió. És a dir que el jove artista nascut a Màlaga en certa manera no tenia escapatòria. I encara, quan va començar a fer estades a París, a partir de 1901, tornaria a ensopegar amb el corrent de la mà dels impressionistes, com ara Van Gogh, Gauguin o Toulouse-Lautrec. Ell admirava aquests autors, però buscava la seva pròpia via i aquesta no passava pel Japó. Per això, el seu acostament al japonesisme durant els primers anys del segle passat, fins que no va encetar l'anomenada època blava, no va passar de fragmentari, i no és cap casualitat que el cartell que va pintar l'any 1901 per a la geisha Sadayakko, els espectacles de la qual, tan a París com a Barcelona, embadalien els avantguardistes, quedés a mig fer.

Ara bé, malgrat això, les estampes van seguir Picasso en els nombrosos canvis de domicili. I és sorprenent fins a quin punt són presents a la sèrie de gravats Suite 347, realitzada el 1968, quan l'artista s'acostava als 90 anys i ja no amagava la seva condició de voyeur.

El mèrit d'aquesta exposició rau justament en aquest rastreig d'una passió oculta, fins i tot negada, durant tota una llarga vida d'artista. Si l'art primitiu africà o d'Oceania sí que van ser referents explícits de la seva extraordinària producció, encara que en alguna ocasió també ho negués, el japonesisme va romandre ocult, com una font que pertanyia a una altra generació.

De tota manera, en una conversa amb el fotògraf Roberto Otero, Picasso reivindicava: "Hom pot canviar d'idea, o no? Almenys jo he canviat d'idea moltes vegades, sobre la pintura i sobre tantes altres coses...". La llibertat de l'artista, per damunt de tot.