Picassos 'shunga'

Que a Picasso li agradava el sexe més que als óssos la mel és cosa sabuda. Tota la seva obra destil·la erotisme i així ha quedat clar a les diverses exposicions sobre el tema que s'han fet aquets darrers anys. El que no era tan conegut és que atresorava una excel·lent col·lecció d'estampes eròtiques japoneses i que aquestes, a més, li varen influir, encara que fos inconscientment, en algunes de les sèries de gravats de temàtica amorosa. Concretament, i encara que no hi hagi una estricta correspondència formal, sí que poden trobar-se curioses coincidències de composició en la manera d'acoplar-se els amants o en l'interès per forçar la posició de manera que es vegin ben clars els genitals amb pèls (mai millor dit) i senyals. Una mica com fan els shunga japonesos, la versió eròtica del ukiyo-e , on la delicadesa del dibuix no impedeix mostrar els coits amb tot el seu detall.

És amb aquest sentit que es pot considerar tot un esdeveniment l'exposició que ahir es va inaugurar al Museu Picasso de Barcelona, on es podrà veure fins al 14 de febrer del 2010. Per primera vegada s'exhibeixen, en contraposició a l'obra de Picasso, 19 dels 61 gravats que formaven part de la seva col·lecció privada. Moltes d'aquestes estampes eren shunga , nom que es podria traduir com a "imatge primaveral" (poètica manera de definir el sexe), i que també eren conegudes com a higa , que significa "imatges secretes".

Aquest últim, Imatges secretes , ha estat el nom escollit per aquesta mostra. Per la referència a les estampes i també al fet que eren imatges amagades pel mateix artista ja que molt pocs li coneixien aquesta passió. Un d'ells fou Brassaï, qui, en el seu llibre Conversaciones con Picasso (Turner, 2002), explica: "L'art mai no és cast, em va dir un dia tot ensenyant-me les planxes eròtiques d'Utamaro, estampes de gran bellesa, en les quals els sexes, en primer pla, despullats de tota cruesa, sorgeixen en un frenesí estrany com vegetals estranys d'un paisatge estrany, fuetejats per una estranya tempesta".

Aquesta "influència secreta" de les estampes japoneses a l'obra de Picasso és en part una hipòtesi, però també el fruit d'una exhaustiva investigació de l'equip del museu que sorgeix, curiosament, d'una intuïció.

Tot va començar el 2007 quan el director del Museu Picasso de Barcelona, Pepe Serra, va anar a visitar una exposició sobre art i sexe al Barbican Centre de Londres ja que el centre li havia deixat obra. "Encara que molt allunyades dels gravats de Picasso, hi havia unes estampes japoneses que em varen sorprendre perquè hi havia quelcom de familiar amb les de l'artista", explicava ahir Serra. "De tornada a Barcelona vàrem començar a investigar i trobàrem un peu de pàgina al catàleg de l'exposició que feia pocs anys havíem dedicat a la col·lecció particular de l'artista on s'explicava que en un inventari dels seus béns s'hi havien classificat 61 estampes japoneses, la majoria de temàtica eròtica. Parlàrem amb tots els hereus i aconseguirem que ens deixessin els gravats, que s'exposen així per primer cop i, a més, a la investigació que han realitzat Malén Gual i Ricard Bru, els dos comissaris de l'exposició, s'han trobat noves coindències de les quals fins ara no sabíem res".

Fou així com el que havia de ser una petita exposició de gabinet va anar creixent fins a acabar convertint-se en tota una delicatessen per a amants de l'artista, i també, de l'erotisme. "Per avançar-me a qualsevol comentari penso que l'erotisme dels shunga és una lliçó de com s'ha d'entendre i viure la sexualitat", afegeix Serra, que comentà que a la porta de la mostra només hi haurà un escuet cartell on s'advertirà al públic que s'hi exposen imatges amb sexe explícit.

Imatges secretes és estrictament una exposició temàtica. Es concentra en la relació entre Picasso i les estampes japoneses centrant-se en dos períodes molt concrets que es corresponen a aquells en què l'erotisme omnipresent de l'artista és encara més evident i explícit. Això passa a la seva joventut i a la seva vellesa. En el primer cas amb un Picasso ansiós de sexe, vigorós, amb un punt irònic i amb certs rampells de masclisme decimonònic. En el segon, amb un Picasso ja molt gran que bàsicament juga al voyeur però que no deixa de tenir alegria i ironia a l'hora de representar la sexualitat. La mostra, situada al primer pis del museu, està organitzada en aquests dos grans apartats que alhora són temàtics i cronològics i que tenen sempre un petit epíleg relacionat amb la tècnica o la temàtica de les estampes japoneses. El muntatge, de 102 peces, és elegant amb tocs japonitzants que busquen donar una certa intimitat al visitant.

El primer gran apartat abraça tot el que es podria dir el japonisme que, ja una mica desfasat, va viure Picasso a la seva joventut. El cert és que aquest gust per l'estètica del Japó havia tingut molt més impacte en la generació anterior. El 1885, per exemple, a Barcelona hi havia botigues especialitzades en art oriental i fins i tot un museu japonès. Aquest fou l'ambient que es va trobar Picasso quan va començar a estudiar, i la mostra inclou alguns exemples de revistes especialitzades o llibres d'artistes japonesos que, bé a Llotja o a casa d'altres pintors més grans, podien haver estat facilment a l'abast de Picasso. Ni que fos per això, queda clar que l'artista no va ésser del tot aliè a aquest gust per la línia estilitzada i els colors plans que tant varen fascinar els postimpresionistes. Un petit àmbit es dedica també a la ex geisha i després ballarina d'èxit Sadayakko, que va veure actuar tant a París com a Barcelona, i un altre de més gran a la influència que tingueren alguns temes de les estampes nipones, com la de la dona que copula amb un pop.

La segona part, el moll de l'os de l'exposició, és la que es dedica a mostrar la relació entre les estampes japoneses de la seva pròpia col·lecció i els gravats que va realitzar als anys seixanta. Aquí és on l'espectador es delita amb les comparacions possibles entre unes i els altres. Explica Malén Gual que "no es pot parlar d'influència sinó de diàleg". Però, afegeix, s'hi troben coincidències tant en la manera en què s'acoplen els cossos formant-ne un de sol -especialment a la sèrie de L'abraçada , de 1963- com en la manera de fer evidents els genitals en les escenes amoroses de la sèrie Rafael i la Fornarina , de 1968, exemple evident de la mescla de referències que emprava Picasso en els seus treballs. També es veu aquest còctel de tradicions en una altra sèrie de banyistes en què, explica Gual, la referència ja no és Ingres sinó, sembla, els gravats japoneses d'aparença més moderna i desenfada que tenia.

I és que els gravats que tenia eren realment espectaculars. Segons Ricard Bru, la qualitat de les estampes "és excepcional, tant pel nivell dels artistes com pel ben conservades que estan". La majoria pertanyen al que es considera l'època daurada del ukiyo-e , la segona meitat del segle XVII, i són de grans noms com Kitagawa Utamaro, Kikukawa Eizan o Nishikawa Sukenobu. Sembla ésser que la majoria dels gravats els va comprar abans de 1944 i havien format part de la col·lecció del diplomàtic Philippe Berthelot, que els havia comprat al mateix Japó. Tot i així, segons explica Diana Widmaier a l'imprescindible catàleg, segurament Picasso va tenir aquestes estampes mig oblidades durant molt de temps fins que, amb motiu del seu trasllat al mas de Nôtre-Dame-de-Vie a Mougins, els va redescobrir. Llavors, to i que mai va deixar d'ésser prototip del mascle ibèric, li varen fer revifar a la vellesa algunes de les alegries de la joventut.