Un plaer pels sentits

L 'edifici de l'Institut de Microcirurgia Ocular ocupa un solar a la banda nord de la Ronda de Dalt i orienta les seves vistes cap a la ciutat amb les cobertes de Bellesguard en primer terme. Les teulades són presents a les vistes de la ciutat, de la mateixa manera que ho són quan ens apropem a aquest Institut. Atesa la topografia de Collserola, els edificis construïts aquí (massa i cada cop més amunt), acaben per soterrar una part important de la seva superfície construïda. A més, en aquest cas, com que una part de les instal·lacions més aviat ha de fugir de la llum per qüestions purament mèdiques, es justifica que la part visible del conjunt sigui més aviat petita, el que fa que pels costats l'edifici sigui poca cosa més que una tanca i per darrere quasi desaparegui. Aquest condicionant, a causa tant del programa com de la topografia, fa que l'interès es desplaci a la cara que s'obre a la ciutat i que aquesta es faci complexa per tal d'augmentar el seu contacte amb l'exterior. Dir que aquest edifici té una porta no fa honor a la veritat ja que la manera com s'ha plantejat l'accés fa que hi estiguem entrant constantment. De fet, un pot entrar en aquest Institut i no haver entrat encara a cap espai tancat. A més, en alguns llocs com la cafeteria o el vestíbul d'accés i informació, fa la sensació de ser en un lloc del que algun sentit -com ara l'oïda- ens diria que ens trobem a un interior i algun altre -com la vista- ens diria que som a fora. Això és gracies a les lluernes construïdes de manera similar a les viseres de la façana que ajuden a tamisar la llum a l'interior.

És clar que molts edificis tenen també passeres i balcons exteriors que semblen haver estat afegits al volum del edifici, però, freqüentment, aquests recursos s'han vist afectats per la tecnologia que fa que molts cops semblin edificis inspirats en una petroquímica. Aquest no és el cas. Aquí el recurs d'alguns elements metàl·lics per donar ombra es troben ponderats i part de la impressió que fa l'edifici, i que el fa tan diametralment oposat a aquests exemples, es deu a una calculada utilització dels gruixos dels elements i al color blanc dominant del revestiment. De fet, des de l'exterior, poden confondre's les baranes amb els suports de formigó o amb el cantell de les cobertes de les viseres. El fet d'haver separat els ampits dels passamans, ens parla de la batalla que alguns arquitectes lliuren quan projecten amb la normativa actual que no hi entén de bellesa ni d'arquitectura.

Malgrat l'interès dels seus espais interiors i de la seva organització funcional, el millor és l'exterior de l'edifici. Un exterior que, com els deia, sembla barrejar-se amb els espais públics de l'Institut: els vestíbuls, les recepcions, el foyer de l'auditori o la cafeteria. L'arquitectura de l'exterior es manifesta en els sostres que, alliberats de les imposicions normatives i de les antipàtiques instal·lacions dels interiors, poden mostrar la seva construcció. Allí, un teginat de formigó armat, allà un vidre suportat amb bigues d'acer, més enllà uns umbracles de planxa metàl·lica deployé , i en altres llocs la fusta del paviment del pis superior que ara veiem des de baix com un sostre més. Tot fa que el conjunt d'espais que es despleguen davant l'edifici sigui excepcional. Es té una sensació semblant a la que apreciem als viaductes del Parc Güell. Si hi van, estaran d'acord amb mi que no n'hi ha prou amb la vista per fer-nos-en una idea; estem obligats a recórrer aquesta múltiple entrada feta de rampes, escales, pèrgoles i balcons.

L'exterior sembla fet perquè els nostres trajectes s'allarguin, provocant que "freguem" amb l'edifici, el que representa tota una reconciliació del cos amb l'arquitectura moderna com reclamava ja fa anys Richard Sennett. L'entrada no està pensada per ser travessada ràpidament, sinó perquè atragui la nostra atenció. Enlloc de resoldre's de manera lineal ho fa plegant i enroscant la façana i el conjunt d'accessos a diferents nivells. Un arquitecte portuguès especialment dotat pel vessant sensible, Raul Lino, deia que la planta d'una casa havia de ser com un gat prenent el sol. Aquest edifici recorda alguna cosa semblant.