Bizanci

Un estudiant d'Història em fa saber que aquest és l'últim any que, a la seva facultat, s'imparteix un curs sobre "Història de Bizanci". És una conseqüència més del malaguanyat Pla Bolonya, pla positiu per a les branques tecnicocientífiques, però devastador per a les branques d'humanitats. No es morirà ningú pel fet que deixin d'informar-lo sobre aquest Imperi que va rellevar l'hegemonia de l'Imperi romà a partir de Constantí; però, a aquest pas, a Història acabaran ensenyant justament els esdeveniments que tothom ja sap: els que abracen els anys de vida i experiència dels alumnes.

Bizanci va ser important per moltes raons -entre elles, per aturar l'expansió del turc i dels musulmans durant una colla de segles-, però avui en destacarem tres, a partir de la lectura d'un llibre esplèndid que s'acaba d'editar: Judith Herrin, Bizancio. El Imperio que hizo posible la Europa moderna, Barcelona, Debate, 2009. Aquestes tres coses són: a) la difusió de la forquilla a Occident; b) la sòlida institució dels eunucs, i c) la supervivència de la llengua grega àtica fins a la fi de l'Imperi (1453), i les seves conseqüències en el gran episodi de l'Humanisme italià.

La forquilla ja s'havia fet servir a l'època de l'Imperi romà, però quan Roma es va esmicolar sota l'embat de tota mena de bàrbars -inclosos els bàrbars que va generar la pròpia Roma-, els únics que van conservar- ne l'ús, al continent, van ser els bizantins. Norbert Elias va arribar a afirmar, al seu llibre cabdal El procés de la civilització, que la propagació de la forquilla havia estat, a Occident, un dels emblemes de la seva superioritat cultural. Sembla que el giny va arribar a Itàlia via Venècia, ciutat en la qual Bizanci va construir un dels seus monuments més emblemàtics, tan visible avui com fa més de mil anys: la catedral que domina la plaça de Sant Marc. Les relacions militars i comercials entre Bizanci i Venècia van assegurar, durant segles, contactes molt estrets entre les dues ciutats -també amb Nàpols, Bari, Pisa i Gènova-, i gràcies a aquest tràfic constant de mercaders, soldats, escrivans i diplomàtics, la forquilla va començar a fer-se servir a molts punts d'Itàlia. Al clergue Petrus Damianus li va semblar una mostra del caràcter alambinat i "dandi" dels bizantins, i va desaprovar l'estri, com desaprovava que l'emperadriu Argyropoulaina es banyés amb aigua de pluja, i no, com ho feia tanta gent, amb aigua bruta: en el fons, tenia enveja de la sumptuositat de les formes de vida bizantines. Al final, com s'ha dit, la forquilla es va imposar, i per això avui no mengem amb els dits.

Els eunucs van resultar, a Bizanci, una de les institucions més rellevants que un es pugui imaginar. Al preu de perdre els tan valuosos atributs masculins, molts fills de les més nobles famílies de l'Imperi van convertir- se en una casta administrativa i de palau que va tenir un paper fonamental en el regiment de la cosa pública, les aliances matrimonials, i, sobretot, la salvaguarda de l'honor de les dames cortesanes, les quals, en companyia d'homes sense genitals, no patien les sempre incòmodes conseqüències de la tan habitual fúria hormonal masculina. L'Església bizantina veia amb bons ulls que els eunucs abracessin la vida clerical, extrem que, sens dubte, li va estalviar els escàndols que avui esquitxen, en especial, l'església catòlica dels Estats Units. Eren bona gent, sense pèl, menuda, caraplens i simpàtics; i, sobretot, cantaven amb un dels timbres més seductors que mai hagi donat la història de la música: tant, que els papes de Roma també van tenir-ne, i fins al segle XX: hi ha una raresa discogràfica en què Alessandro Moreschi, l'últim castrato del Vaticà, canta, en temps de Lleó XIII, un Ave Maria de Schubert que esgarrifa.

De les tres coses que hem volgut subratllar, la més important va ser que Bizanci va viure tota la seva història sota el signe d'una síntesi de les cultures grega, llatina i cristiana. El grec era la llengua oficial i natural de l'Imperi, i, essent com era un "Estat" en certa manera "de nova formació", sense passat gloriós, va tenir sempre un respecte i un amor impressionant i robust, comparat amb la resta del continent, per la llengua de l'Àtica i per les literatures arcaiques i clàssiques gregues. Quan a Europa només es feien versos lascius i poemes pornogràfics en llatí, els escolars bizantins encara feien classes de gramàtica i de retòrica sobre la base de l'èpica homèrica i molts altres autors de la tradició grega. Per això, poc abans que l'Imperi es desmembrés, savis de Bizanci, com el filòleg Manuel Crisoloras, van visitar ciutats del Nord i del Sud d'Itàlia per ensenyar-hi una llengua que, a Occident, ja semblava perduda per sempre més. El cardenal Besarion, de la seva banda, va llegar a Venècia una biblioteca importantíssima per aprendre-hi el llegat filosòfic i científic grec, i "aprendrehi dels seus savis". Gràcies a tot això Itàlia va poder donar, a partir de mitjan segle XV, les mostres de cultura humanística que encara perviuen a Europa, malgrat, ai las, les pèrfides intencions dels signants del Pla Bolonya: bàrbars de l'última fornada!