Fer habitatge, fer ciutat

Amb motiu de la Setmana de l'Arquitectura s'han programat als locals del FAD, que avui concedeix els seus premis, unes conferències que pretenen reflexionar i debatre sobre com intervenir actualment, "en un moment de saturació del parc d'habitatges amb gran quantitat d'importants expansions urbanístiques". Paral·lelament, l'exposició que es pot veure al Col·legi d'Aparelladors, Habitatge, Ciutat, Societat, organitzada per l'ArquinFad, vol mostrar casos en què l'edifici i la ciutat estableixen uns lligams exemplars. Els 10 casos triats són contemporanis, des de l'època olímpica fins avui, la meitat són projectes de tal magnitud que poden ser considerats conjunts urbans, l'altra meitat semblen portar la ciutat al seu interior. Aquestes línies són una aportació a aquest debat.

L'arquitectura moderna ha observat la ciutat com un laboratori. D'alguna manera, ha trobat en la ciutat un model per als plantejaments de l'organització de l'habitatge col·lectiu. Els edificis d'habitatges no només estan arrelats a la ciutat per raons òbvies (no es poden sostreure a la gravetat), sinó que ho estan conceptualment perquè, en certa mesura, es construeixen com una rèplica de la ciutat. En la repetició dels elements de les façanes, en l'exhibició de les seves infraestructures, en la manera de mostrar els elements d'accés, sobretot quan es realitzen per passeres; en tots trobem un rerefons urbà i sistemàtic. En alguns casos, aquesta mimetització de la ciutat arriba pels elements més petis, però no per això menys importants: la numeració dels pisos amb senyalitzacions gegants, els paviments triats com els de les voreres, etc. La ciutat és una gran font d'inspiració pels edificis d'habitatges. Un exemple n'és el Walden 7 de Sant Just, l'edifici que més lluny va dur aquestes relacions amb la ciutat, batejava els passadissos d'accés als habitatges com carrers amb plaques a la parisina.

Resulta inevitable plantejar-se, al fil d'aquesta exposició i dels eslògans de la Setmana de l'Arquitectura, una qüestió a l'altre extrem. Com podria imitar la ciutat els habitatges? Avui és impossible assistir a algun debat sobre l'habitatge sense que trigui gaire a aparèixer la qüestió de la flexibilitat, fins i tot el Decret d'Habitabilitat en fa esment. Podríem dir que tothom vol que els habitatges siguin flexibles. Però, i la ciutat? Pot ser flexible? I què vol dir, una ciutat flexible? Òbviament, no és fàcil respondre, però crec que almenys no hauria de ser especialitzada, que és el contrari de ser flexible. Un espai flexible per excel·lència és la plaça Sant Jaume de Barcelona. No té voreres, ni senyalitzacions en el paviment, la podem creuar com volem, no té mobiliari que suposi que hagi de ser utilitzada d'una manera específica, tampoc no té barreres, ni graons, malgrat el considerable desnivell, i la utilitzem per les coses més variades.

Una casa flexible és una casa amb peces no especialitzades; de la mateixa manera, l'espai públic no ho hauria de ser i, en canvi, els nostres estan hiperdissenyats i s'ha abusat zonificant-los i farcint-los amb tota mena d'elements. Són innecessàries la quantitat i la forma dels fanals i dels bancs; són excessives la quantitat, la varietat i el disseny dels paviments que ens "diuen" com els hem d'utilitzar. Les nostres ciutats haurien d'aprendre a formular els espais públics de manera més domèstica, més pràctica. Quan a casa volem fer algun canvi, primer ho provem de forma simple, aprofitant el que tenim, canviant algun moble de lloc per ajudar a imaginar com serà; no cal construir allò que imaginem, n'hi ha prou amb utilitzar-ho d'una altra manera. Per exemple, per què no provar primer amb autobusos com seria la Diagonal quan passi el tramvia?

Molts dels meus companys utilitzen sovint la distinció entre públic i privat, quan es refereixen a les diferències entre la ciutat i la casa. Crec que hem abusat d'aquesta distinció i l'hem accentuat artificialment i, evidentment, com que no podíem fer més privada la vida domèstica, hem inventat i imposat unes regles d'ús de l'espai públic abusives amb un resultat en molts casos "llepat". El carrer és l'extensió col·lectiva de la casa. Un dels més grans plaers a la ciutat és, quan es comença a fer fosc, mirar cap a dalt i adonar-se que el carrer és la suma de les finestres de les cases. Enceses de maneres diferents, sense uniformes, sense disseny, variades i també lletges permeten que imaginem la vida al seu interior. Aquesta és la manera amb què els habitatges fan ciutat... La resta és disseny urbà.