Joventut daurada

De la triple i excessiva exigència que acostumen a haver de suportar certs escriptors nord-americans, prestigi, riquesa i celebritat, a Francis Scott Fitzgerald (St. Paul, Minessota, 1896 - Hollywood, 1940) li va fallar en vida la primera, per bé que el temps en va rehabilitar la rellevància, com a mínim als Estats Units, entre el bo i millor de la generació perduda -sobretot per El gran Gatsby i Tendra és la nit, al costat dels contes del seu admirat Hemingway i dels poemes d'E. E. Cummings, i amb Faulkner com a referent irreductible a banda-, fins a fer justícia a l'escriptor més proper a l'efervescència melodramàtica d'una època en què el seu país va esdevenir el protagonista principal de l'economia i la política mundials.

Els contes en què un jove que acostuma a ser ric, ben educat i una mica romàntic festeja o flirteja amb una noia, la perd com qui perd la flaire d'una flor i després la recupera per casar-s'hi en una festa feliç van ser la font d'ingressos més estable en la carrera literària de Fitzgerald. Els publicava d'un en un i sempre amb bons rèdits en revistes populars, i després els recollia amb títols atrevits com ara el primer, Flappers and Philosophers (Fresques i filòsofs), o el segon i seductor Contes de l'era del jazz, traduït ara pel sempre impecable Xavier Pàmies, un aplec que pertany a l'època que es desplega entre l'èxit assolit amb precocitat de la primera novel·la, En aquest costat del paradís i la gestació de la tercera i encara més coneguda El gran Gatsby.

A pesar que a l'hora de recollir en volum els contes de l'era del jazz Fitzgerald hi va voler afegir unes introduccions breus, descriptives del contingut de cada peça, plenes de comentaris ocurrents i d'apunts biogràfics que anticipen el darrer Cheever i altres deliqüescències postmodernes, i que ho va fer amb la intenció de donar unitat a un conjunt heterogeni, afegir més matèria a la feina editada en revistes i afavorir el perfil professional amb què havia fet fama, l'únic nexe d'unió entre els contes es produeix en les diverses versions anecdòtiques de l'esquema de la noia espavilada o descarada i l'heroi genteel. Són relats de llengua planera i fórmula eficaç, d'un estil més dirigit a seduir el lector que a desplegar una peculiar manera de dir, i que amb el temps esdevindrien en la reiteració més desencisats, més incisius en l'anàlisi, i sobretot més greus; magníficament proclius a mostrar les tensions entre la realitat i el desig, amb personatges incapaços d'afrontar les dificultats a venir, icones d'una decadència que Scott Fitzgerald pretenia convertir en el signe dels temps -una tesi vàlida, en tot cas, per al Vell Continent- i que era més aviat o sobretot l'excreció d'un cúmul d'experiències personals.

De l'heterogeni aplec final, més enllà dels contes lleugers d'amor i glamur, n'hi ha alguns que figuren per un motiu o altre en les antologies nord-americanes del període, contes com ara El diamant més gran que el Ritz, en què una anècdota fantasiosa com és la creació d'una immensa muntanya de diamant serveix de punt de partença d'un repàs a les conseqüències de l'afany de lucre del nord-americà en boga, o la raresa de El curiós cas d'en Benjamin Button, una història convertida no fa gaire en pel·lícula, en què el personatge principal neix vell i segueix el curs invers a l'acostumat, fins a morir nadó, i sobretot en l'esplèndid retrat coral de rerefons realista amb aire d'història amarga de John Dos Passos que té com a escenari Nova York, El Primer de Maig -un conte escrit just abans de l'aparició de En aquest costat del paradís-, en què combina la història d'un fracàs anunciat, vaivens de parelles en parties nocturnes i retrats d'escenaris socials on convoca tot el talent per despullar en poques pàgines la futilitat d'una joventut que havia superat la Gran Guerra però encara jugava amb bombolles de sabó.