"Acabaré fent cançons"

Silvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) és una desconeguda molt popular. Sense haver editat cap disc en solitari, ha rebut premis, l'Altaveu 2009 ha estat el més recent, ha estat reconeguda oficialment, va cantar amb Raúl Fernández la Diada passada i ha estat present en molts esdeveniments musicals. La seva presència com a cantant en diversos espectacles de pop, flamenc, jazz o cant coral no desdibuixen la personalitat d'una artista amb formació clàssica, estudis acadèmics i molts projectes. En molts sentits representa una forma nova d'apropar-se a la música amb una perspectiva global. A la tardor editarà el seu primer disc amb Las Migas, el seu grup de flamenc heterodox.

Pregunta. Com va tenir lloc el seu apropament a la música?

Ha col·laborat amb molta gent i a la tardor sortirà el primer disc del seu grup Las Migas

Resposta. De manera natural i molt familiar perquè a casa sempre hi ha hagut una tendència cap a l'art. El meu pare toca havaneres, viatja a l'Havana per buscar cançons velles, canta en tavernes. La meva mare canta molt bé, és un dels meus referents com a vocalista i conta contes de forma extraordinària. Ens va donar molta educació artística, ens va ensenyar a mirar, ens va inculcar sentit estètic i va educar la nostra sensibilitat. Em va apuntar a dibuix, música, etc. La música era una forma de relació familiar, ens reuníem a cantar.

P. La música com a relació familiar. Això gairebé s'ha perdut, no?

R. Puc parlar per mi. A més, quan els meus pares es van separar, una manera de mantenir la relació amb el meu pare els primers temps consistia a anar a les tavernes per cantar junts. Era molt bonic. La música m'ha curat de moltes coses.

P. I lògicament, a més d'aquella relació, vostè devia percebre els efectes del seu cant.

R. En els primers concerts vaig començar a veure com la gent s'emocionava amb la música, com els brillaven els ulls, em vaig adonar que podia transmetre alguna cosa. Llavors ja detestava que la gent es quedés parada davant del seu futur, llavors ja no m'agradava que la gent no fos, no suporto que la gent no sigui, el que sigui, però que sigui alguna cosa.

P. I hi va haver algun moment que va veure clar què podia passar si seguia cantant?

R. Un home ric em va portar a Barcelona amb 14 anys perquè cantés per als seus amics en una reunió. Era gent amb molts diners. Quan vaig acabar hi havia una cua molt llarga de gent que em volia agrair l'emoció que els havia transmès. Allò em va marcar, em vaig adonar que cantar tenia una utilitat emocional no només per a mi. Vaig començar a estudiar més seriosament formant-me en saxo clàssic, piano, etc. Ho vaig fer fins als 18 anys a Palafrugell, on un dia em van explicar què era el jazz ja que tenia la tendència a variar les melodies i els acords quan estudiava clàssic. Em van dir que hi havia un estil en què manava la improvisació, i em vaig quedar fascinada. A més volia estudiar, no sabia si antropologia o filosofia, tot i que sabia que no deixaria la música.

P. I estudiant va descobrir el flamenc.

R. Vaig fer la selectivitat i vaig venir a Barcelona. Abans de decidir què volia estudiar, vaig decidir de prendre'm un any per pensar i em vaig apuntar al Taller de Músics on vaig conèixer el flamenc a través del caixó. A casa el flamenc no sonava, la meva mare cantava Carlos Cano, Bonet, etc. Va ser tot un descobriment. Pel timbre de veu em van dir que havia de cantar flamenc i és el que vaig fer. Si hagués sabut en aquell moment la dificultat que representa no sé si hauria començat.

P. Després, va arribar l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya).

R. Sí, perquè mentre pensava a fer estudis superiors em van parlar de l'ESMUC, que era una escola on s'estudiava música com si fos una carrera. Vaig pensar que era per a mi i m'hi vaig inscriure. Vaig fer proves de saxo i les vaig aprovar, però vaig acabar fent estudis de cant en el jazz.

P. Aleshores, deu ser per això que es mou amb comoditat en registres molt variats.

R. Clar, per això fer tantes coses diferents se'm fa natural. M'agrada la música com a llenguatge, descobrir noves maneres d'interpretar, tocar amb músics diferents que treballen de manera diferent. Per això no em "centro". De tota manera, a poc a poc em vaig centrant, malgrat que entenc que en aquest moment estic fent la recol·lecta d'on després sorgirà alguna cosa concreta. M'interessa compondre les meves pròpies cançons, i ho acabaré fent.

P. Hi ha músics, especialment de pop i rock, que creuen que estudiar música retalla la creativitat i que per ser un bon artista t'has de deixar endur per l'instint.

R. No hi estic d'acord, tot i que entenc que en aquest pensament hi pot haver una crítica a la tècnica com a única fi o guia. No m'interessa la tècnica per la tècnica, pressionar-me perquè surti alguna cosa simplement perquè he estudiat i estic capacitada, no m'atreu l'academicisme. Estudio perquè vull conèixer moltes paraules i saber com utilitzar-les. Els estudis m'han servit per anar més enllà, per perfeccionar-me, per conèixer la música des de dins, la seva harmonia. El jazz m'ha ensenyat a improvisar, em fascina aquella possibilitat de compondre al moment. En el flamenc m'interessa la part rítmica, el text, aprendre-me'l, utilitzar l'estómac per dir-lo.

P. Per això van néixer Las Migas, per fer flamenc?

R. Las Migas neixen pel flamenc, i les lletres i la forma d'acompanyar amb les guitarres és flamenca, però crec que no és el principal actiu del grup. Hi ha molts altres artistes que fan flamenc molt millor que nosaltres. La nostra gràcia potser és en la mescla, cosa que precisament no és flamenc.

P. Las Migas, l'espectacle "Inmigrasons" i l'homenatge a Bill Evans, "We sing Bill Evans" són tres puntals de la seva carrera. Què va aprendre de cadascun?

R. Las Migas són importants perquè va ser el primer grup que vaig sentir com a propi, el que em va servir per independitzar-me de casa. "Inmigrasons" em va impulsar molt i em va anar molt bé, em va fer conèixer entre el públic. "Bill Evans" em va ensenyar moltíssim, especialment el procés de partir d'una melodia molt angular i transformar-la en una melodia fàcil va ser preciós, sentir que quan estàs a gust les coses més difícils poden resultar senzilles.

P. Es pot dir que Raúl Fernández (Refree) s'ha convertit en el seu còmplice i l'avisa per col·laborar en múltiples ocasions.

R. Amb en Raúl m'he avingut molt, i això que primer no ens enteníem gens. És molt músic, sent la música, està a totes encara que faci coses diminutes. Té consciència d'allò minuciós i alhora no perd de vista l'aspecte més global i panoràmic del que fa. Per això va molt bé com a productor de Las Migas, perquè algú de flamenc s'hagués quedat a les palmes mentre que ell ha ressaltat altres aspectes.

P. Què la fa feliç, artísticament?

R. El que em fa feliç és veure que la meva manera de fer les coses funciona. Al cap i a la fi el que busco és el to de taverna, que tot i que la cançó sigui molt complicada acaba sent explicada com una història ben estructurada, com els contes de la meva mare. I que ho entengui tothom, acabar simplificant i acabar explicant bé una història. Em va passar això amb "Bill Evans". I sóc la Silvia, no estic dispersada, faig coses que m'interessen.

P. Què se sent, professionalment?

R. Sóc un músic que canta molt, és aquesta la meva professió.

P. I què és per a vostè un bon cantant?

R. Qui troba l'equilibri entre el text i la melodia, qui diu bé les paraules, qui fa que la melodia camini bé, qui ho orienta tot de manera adequada, qui escolta molt els seus músics i qui ho passa tot pel filtre aconseguint que el que sigui soni a ell.

P. A part de l'aparició a la tardor del primer disc de Las Migas, quins altres projectes té?

R. Ara estic fent un muntatge sobre Espriu amb en Joan Ollé. Cantaré temes que estan component artistes com Serrat o Paco Ibáñez perquè els canti jo. Són adaptacions de poemes d'Espriu amb fragments musicats.