Confessions d'un exili

Estimat doctor/admirat mestre. L'esperit d'una amistat en 79 cartes (edició de Quim Torra) Pau Casals i Josep Trueta

A Contra Vent 160 pàgines. 20 euros

En el mateix moment en què creuava la frontera cap a l'exili, Antoni Rovira i Virgili reflexionava sobre la sensació de fracàs dels exiliats. I explicitava que els intel·lectuals, artistes i científics resistien millor que no pas els estrictament polítics el cop de l'exili perquè encara podien confiar en la transcendència de la seva feina, en la projecció que podia tenir en altres terres, i també en el testimoniatge pel futur.

La reflexió que feia Rovira l'hivern de 1939 és, de fet, l'eix fonamental de les trajectòries dels dos personatges que protagonitzen aquest llibre. Pau Casals i Josep Trueta són dos personatges que encaixen en la definició de catalans universals, amb una gran projecció internacional gràcies al seu desenvolupament professional. I alhora van ser sempre persones enormement compromeses amb la sort que corria Catalunya i la democràcia a Espanya. Van viure dramàticament la política, tot i que no eren polítics professionals, perquè per ells la política era el compromís per uns ideals de justícia i llibertat. Tos dos van ser proposats pel Premi Nobel, tots dos eren individus d'èxit. Casals reclamat constantment perquè actués arreu del món; Trueta convidat als més rellevants congressos perquè expliqués els seus descobriments mèdics. Tanmateix, tots dos se sentien derrotats com a catalans i demòcrates, i malgrat els seus èxits personals, vivien obsedits per aquest fracàs col·lectiu. I no només això, sinó que s'implicaven en les accions que fossin útils per derrotar el franquisme i salvar la cultura catalana de la persecució.

Algú podrà dir que tot això ja ho sabíem, i que les biografies dedicades als dos personatges ja ho explicaven. És cert, però l'aportació d'aquest llibre és el seu testimoniatge més íntim i personal, a través de 79 cartes creuades entre 1939 i 1973, i que permeten resseguir moltes d'aquestes qüestions amb la frescor d'un epistolari privat. Hom pot copsar, per exemple, el desencís de Trueta amb el govern Irla el 1945, que considerava el retorn dels polítics desautoritzats per la derrota en la Guerra. Però segurament l'apartat més interessant correspon a les esperances amb la pròxima fi de la Guerra Mundial, i també la frustració posterior. El Nadal de 1944 Casals diu a Trueta que "aviat ens podrem abraçar a casa nostra", i el Nadal de 1945 és Trueta qui escriu al mestre dient-li que aquell serà "l'últim Nadal de l'exili entre les boires humides d'Oxford". La impaciència de Casals el va fer desconfiar abans dels vencedors a la Guerra Mundial, i el Nadal de 1946 li deia a Trueta que "no comparteixo els vostres optimismes, malauradament". Trueta, i més encara Casals, es consideraven traïts per britànics i americans. El mestre ho manifesta sense embuts. "Sí, decepció, resignació, desesper. Aquest és el nostre guany per haver-ho sacrificat tot creient com uns babaus en la dignitat i principis morals dels Estats Units i Anglaterra".

Tot i la decepció, no van deixar de participar en múltiples iniciatives, esdevenint Trueta el vehicle que molts utilitzaven per arribar a Casals, que el 1971 faria el cèlebre discurs davant de les Nacions Unides. Tot d'inquietuds i projectes que es poden resseguir perfectament contextualitzades gràcies a la feina de l'editor, i que permeten a qualsevol lector penetrar en el pensament humanista i polític d'aquests dos grans personatges.