Herois orfes

L'home d'origami

Joan Carreras

Ara Llibres

224 pàgines. 16,95 euros

El protagonista de L'home d'origami de Joan Carreras (Barcelona, 1962) és un escriptor que amb la seva segona novel·la ja es va poder retirar. Uns fantàstics drets d'autor serveixen per comprar un cotxe de luxe a la filla i una caseta al bosc i oblidar tots els condicionants de la vida. El dolor, la mort i també el desig més carnal es presenten aquí tamisats com en un conte de fades. El llop es pot menjar la Caputxeta sense que ningú s'esgarrifi i la taula és sempre parada per a aquell que ha trobat les tovalles màgiques.

Amb L'home d'origami, Carreras presenta la seva tercera novel·la després de Qui va matar el Floquet de neu (2003) i La gran nevada (1998) i els reculls de narrativa Pasta gansa (1995) i La bassa del gripau (1993). Som davant d'una ficció que coneix totes les regles que asseguren la tensió de la trama. Les frases polides flueixen sense cap entrebanc. Carreras reinterpreta la narrativa de lladres i serenos, però també fa ús del gènere sentimental. La novel·la rosa amb Danielle Steel o Victoria Holt sembla un regne femení, però les obres com L'home d'origami mostren que els prínceps també necessiten somiar les ventafocs: "Sóc la Cèlia i vull ser la teva esclava per sempre, Narcís".

El nostre heroi un dia descobreix que la tècnica oriental de plegar paper li interessa més que la gent. Jaume Cabré en L'ombra de l'eunuc (1996) ja va crear un mefistofèlic Maurici que es divertia amb la papiroflèxia alhora que tractava també les persones del seu voltant com uns ninots. Però aquesta reflexió sobre el poder de la paraula no sembla que hi hagi deixat cap petja. Si desfem la figura d'origami, el paper torna a ser una superfície plana. L'artificiositat d'una trama plena de giragonses a L'home d'origami amaga que el llibre ofereix de fet una anàlisi molt superficial de la realitat.

Walt Disney és l'autor més traduït de tots els temps segons l 'Index Translationum de la Unesco. La dada és absurda perquè no es tracta d'un autor, sinó del nom d'una enorme corporació. L'èxit d'aquesta fàbrica de somnis es deu a uns ninots que lluiten sols, abandonats, tot sovint orfes, però que obeeixen com la Cèlia de Carreras "sense corretja, perquè no cal".

Carreras, al final del llibre, fa una sorprenent nota d'agraïment a l'editor, a l'agent literària, a les correctores i als savis consells del seu pare. És a dir, que no firma el seu propi llibre, sinó que el converteix en un producte corporatiu. Potser és un exemple del convenciment que cal promoure uns patrons de comportament determinats per assegurar-se els aplaudiments del gran públic -que només vol somiar.

El Narcís, al final de la novel·la, sent com s'acosta una gran riuada que l'esborrarà. És un temor justificat. Per evitar-ho, caldria que l'escriptor es prengués l'ofici amb més serenitat. No n'hi ha prou de citar els quadres de Gauguin o les cançons de Bob Dylan, com si evocant un gran nom ja tinguéssim la resposta a totes les qüestions que la vida planteja i mai no resol. Hudini amb la seva "dèria per l'escapisme" és tot un model: cal oblidar i viure dissimulant. És clar que els protagonistes d'aquesta novel·la es troben sols: fugen davant d'ells mateixos fent veure que es busquen.