Quan mataven pels carrers

El pistolerisme. Barcelona (1917-1923)

Albert Balcells

Pòrtic

216 pàgines. 17 euros

L'any 1930, quan tot just es començava a sortir de la Dictadura de Primo de Rivera, l'escriptor Joan Oller va publicar la novel·la Quan mataven pels carrers, en què l'acció es produïa enmig de les lluites socials que van solcar Barcelona entre la fi de la Gran Guerra i la dictadura primoriverista. La novel·la és una mostra de l'enorme impacte que van deixar els anys del pistolerisme, que s'allargava més enllà del seu temps immediat.

És lògic que fos així, perquè la dinàmica que retrata l'historiador Albert Balcells (Barcelona, 1940) a El pistolerisme. Barcelona (1917-1923) és realment impressionant. Tot i que el recurs a la violència en les confrontacions socials venia de molt enrere, la concentració d'actes violents del període 1917-1923 és espectacular, amb prop de 300 morts.

El pistolerisme es fonamentava en la delimitació de dos bàndols clarament definits: d'un costat, els nuclis enquadrats en la Confederació Nacional del Treball (CNT), defensors d'una acció de classe i, de l'altre, el Sindicat Lliure, d'influències dretanes i patronals, i protegit per la policia de Barcelona. Sense negar veracitat a aquesta primera definició, la recerca de Balcells planteja múltiples matisacions. Per exemple, els canvis d'actitud governamentals en relació amb l'acció sindical i dels pistolers, però també les discussions en el si dels anarcosindicalistes en favor o en contra de l'acció violenta aïllada. O fins i tot, el paper del Sindicat Lliure i les seves relacions amb el món patronal i polític conservador, amb alts i baixos notables, que inclouen fins i tot certs vasos comunicants de pistolers que podien actuar alternativament en nom d'una i altra part contendent.

Aquest complicat trencaclosques està farcit de noms propis que han passat a la història del país: dirigents obrers assassinats com Francesc Layret i Salvador Seguí, el Noi del Sucre; el general Martínez Anido, màxim responsable de la repressió, o fets com la vaga de la Canadenca.

Tot plegat en una gran ciutat industrial que creixia molt ràpidament, que havia d'absorbir molts nouvinguts, en un marc en què el recurs a la violència era tradicional, i amb un sistema polític en crisi. I a més, coincidia amb la conjuntura revolucionària sorgida al final de la Gran Guerra, que tenia un símbol evident en la revolució soviètica. Mentrestant, una part de la societat se sentia impotent i els nuclis que protagonitzaven directament els fets s'anaven esgotant progressivament.

La perplexitat davant les onades violentes queden ben reflectides en el recull d'acudits de premsa que són reproduïts en el llibre, i que ajuden molt el lector a afegir un punt de vista que poques vegades es té en compte.

Un apunt al marge, però: el llibre forma part de la col·lecció Història nacional, que ha editat fins ara cinc volums, dedicats a la Guerra Civil, la guerra de Successió, la guerra del Francès, el pistolerisme i la Setmana Tràgica. Tot és violència en la història del país?