El cas Cerdà

Hi ha homes que són enviats per la Providència o les condicions objectives -suprimeixi's el que no es consideri oportú- en el moment just en què les societats que els toca habitar els necessiten. Gairebé sempre aquests homes no reben en vida el reconeixement que es mereixen, i que acostuma a arribar en un període de temps posterior de dimensions molt variables, depenent dels ulls de poll trepitjats i de les enveges suscitades. Hi ha fins i tot homes de reconeguda vàlua que han de suportar un vertader calvari per part dels seus contemporanis i un ostracisme innoble per part dels seus descendents.

El cas d'Ildefons Cerdà (Centelles, 1815-Besaya, Santander, 1876) cau de ple en el darrer supòsit. La seva gran obra, l'Eixample de Barcelona, el projecte del qual es va aprovar ara fa 150 anys, va arribar en el moment precís en què la capital catalana esdevenia la "locomotora d'Espanya". És més, es pot afirmar ben tranquil·lament que sense la seva feina la ciutat no hauria arribat mai a aconseguir aquest objectiu. No obstant això, la rehabilitació de la figura de Cerdà, que comença tan enllà com la segona meitat del segle XX, no es pot dir pas que estigui culminada. L'urbanista no té encara cap monument que dignifiqui la seva memòria a la ciutat. I la plaça que hi té dedicada, que fins l'època olímpica apareixia cada dos per tres als titulars del diaris perquè s'inundava tan aviat com queien quatre gotes -mala cosa per un enginyer de camins!- queda fora de l'Eixample i, si ens descuidem uns metres, gairebé fora de la ciutat. Bo seria que els nombrosos actes que es preparen per recordar-lo amb motiu d'aquest segle i mig de -malgrat tot- bona ciutat que tenim gràcies a ell posessin remei a tanta ingratitud acumulada.

Qui era aquest home providencial i perquè va ser objecte de tan menysteniment durant tant de temps? Afortunadament, d'ençà de l'aprofundida biografia que Fabià Estapé va publicar el 1971, contemporània a l'aparició -impulsada per ell mateix- de l' opus magna de Cerdà, la Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona, s'han succeït els estudis que han aportat nova llum a aquesta figura cabdal, sobre la qual no obstant encara cal esperar l'aparició de noves dades, atès que el 1988 encara veien la llum papers seus desconeguts conservats a un arxiu d'Alcalá de Henares!

En contra dels qui al llarg d'anys de fervors nacionalistes propiciats per la Renaixença posarien en dubte la seva catalanitat, Ildefons Cerdà va ser el quart fill d'una família benestant de propietaris rurals de Sant Martí de Centelles vinculada al mas El Serdà des de 1440, i no de Sant Feliu de Codines, com s'havia fet córrer introduint una primera falsedat ben curiosa a la seva biografia. Era una família d'adscripció liberal, defensora de la Constitució de 1812, que havia pagat un preu notable per donar suport a les idees de progrés: durant la dècada de 1820 es va haver de refugiar a diversos indrets de la plana de Vic per tal d'escapolir-se de l'anomenat terror blanc dels voluntaris reialistes. Durant aquests primers anys, Cerdà va estudiar filosofia i llatí al Col·legi Episcopal de Vic, amb la idea dels pares que es dediqués a la carrera eclesiàstica: el liberalisme familiar no arribava fins al punt d'evitar-li aquest destí, tan comú a qui, com l'Ildefons, tenia pel davant altres hereus que havien de fer-se càrrec de la hisenda. Home del morro fort des de bon començament, el 1831, sense esperar el consentiment patern, va decidir marxar a Barcelona, seguint les passes del seu germà Ramon, per estudiar-hi matemàtiques, nàutica i dibuix a Llotja.

La ciutat que es va trobar, constrenyida dins les muralles, era d'una densitat gairabé asiàtica: uns 160.000 habitants repartits sobre 2 milions de metres quadrats, que donaven una ràtio de 860 habitants per hectàrea: si aquesta proporció s'hagués mantingut, s'ha calculat que avui Barcelona tindria set milions d'habitants. No cal dir que en aquestes condicions les epidèmies hi eren d'allò més freqüents: la febre groga de 1821 va provocar 8.821 morts, però és que el còlera d'aquell mateix 1834 en què Cerdà descobria la capital en va fer 3.344, als quals s'afegirien 6.419 el 1854 i 3.765 el 1865, segons les dades de Lluís Permanyer ( L'eixample, 150 anys d'història, Viena Edicions). Es diu aviat. I no cal dir que la celebríssima crida del metge higienista Pere Felip Monlau, "Abajo las murallas!", que donava títol al seu treball guanyador del concurs d'idees convocat per l'Ajuntament el 1841 per promoure el desenvolupament de la ciutat, era un sentiment àmpliament compartit.

Però Cerdà en aquesta primera etapa passa a Barcelona poc temps. El 1836 marxa a Madrid per ingressar a l'Escola d'Engi-nyers de Camins, Canals i Ports, on es llicencia el 1841. Aquesta escola era un cau de liberals, molt mal vista per Ferran VII, que l'havia fet tancar en diverses ocasions. No és, doncs, genys estrany que Cerdà ingressés en aquells anys a la Milícia Nacional, un cos que es mobilitzava cada cop que la Constitució es veia amenaçada i del qual el nostre home va arribar a ser tinent de granaders. La combinació d'ambdues condicions, la d'estudiant a Madrid i el fet de pertà-nyer a aquesta milícia, li reportarien més tard l'acusació de "militar madrileny" pels seus enemics.

Un cop llicenciat, Cerdà assoleix la condició de funcionari i com a tal supervisa obres a Múrcia, Terol, Tarragona, Girona i finalmente Barcelona, on va intervenir en la planificació de diverses carreteres i també va participar a la inauguració del primer ferrocarril espanyol, el que cobria la línia Barcelona-Mataró. La seva devoció per aquest mitjà de transport, fonamental per entendre l'obra de l'Eixample, havia sorgit quatre anys abans a Nîmes, durant un viatge pel Migdia francés per conèixer diverses infraestructures. La impressió que li va causar la velocitat de la locomotora de vapor i l'anar i venir de viatgers de tota mena i condició el van convèncer emocionadament que aquell era el mitjà de transport de la modernitat.

A final de la dècada de 1840 tenen lloc dos fets importants en la vida de Cerdà. El 1848 es casa amb Clotilde Bosch, filla d'un banquer, amb la qual tindria tres filles -una de les quals, per cert, seria una concertista d'arpa molt preuada- i una quarta filla il·legítima que ell va reconèixer, encara que el matrimoni estava abocat a la separació, cosa que va provocar la dispersió de la família amb la inevitable pèrdua de memòria que això comporta (un segle més tard, Estapé encara va localitzar descendents a Anglaterra i Austràlia!) i també artilleria renovada per a la maledicència. El segon fet determinant d'aquella època és la mort (1849) dels dos germans que el precedien, circumstància que permeten a Cerdà donar-se de baixa del cos de funcionaris del Ministeri de Foment per dedicar-se plenament a la ciència aplicada que ell mateix havia de batejar amb el nom d'urbanisme, abans que els anglesos parlessin de townplanning o que el diccionari francès Littré acceptés el terme urbanisme.

Fruit d'aquesta independència, recentment adquirida, va ser l'acceptació per part de Cerdà d'un encàrrec important que li va fer el governador civil de Barcelona, Cirilo Franquet, al no-vembre de 1954: aixecar el plànol topogràfic del Pla de Barcelona, una superfície enorme i ben desconeguda fins al moment, a causa de la prohibició d'edificar-hi res perquè quedava en territori a tir de canó de les muralles. Cerdà accepta l'encàr-rec amb una condició ben curiosa: no cobrar ni un cèntim. L'Ajuntament va exposar al treball al Saló de Cent i va compensar el seu autor amb una medalla, però les posicions del que esdevindria el "cas Cerdà" començaven a quedar marcades, com es veurà tot seguit.

Abans, però, cal fer esment de dos altres fets importants en la biografia de l'enginyer: el seu ingrés a la política institucional el 1851 com a diputat a Corts -més tard seria conseller de l'Ajuntament i president de la Diputació- el seu acostament cada cop més decidit al corrent que Marx i Engels anomenarien el "socialisme utòpic", el de Cerdà d'arrel saintsimoniana com ha demostrat Estapé. Justament aquestes idees serien les que el portarien a publicar la seva Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856 que, a la manera de la que Engels havia realitzat sobre els treballadors anglesos pocs anys abans, era un documentat retrat sobre les pèssimes condicions en què vivien a la ciutat les classes menys afavorides, la mitjana de mortalitat de les quals rondava els 23 anys.

El "cas Cerdà" té la seva data d'inici el 9 de desembre de 1858 en una reial ordre que allibera Barcelona de la seva condició de plaça estratègica i permet l'ender-roc de les muralles i la urbanització de l'enorme solar que hi neixia -deu vegades més extens que la Ciutat Vella- i que ara ja no havia de dependre del Ministeri de la Guerra, sinó del de Foment. Aquesta decisió no agradà gens l'Ajuntament que va reclamar els seu drets i el 12 de febrer de 1859 va anomenar una comissió consultiva de l'Eixample per tal de convocar un concurs de projectes. Foment va replicar fulminanment encarregant a Cerdà que presentés el seu pla, aprovat el 7 de juny de 1859, en contra del que el municipi va declarar guanyador, el de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias.

No entrarem aquí a parlar d'aquests plans: temps n'hi haurà al llarg d'aquest Any Cerdà, que oficialment comença avui. Però sí val la pena fer esment dels atacs que va rebre el pla "imposat per Madrid" tot just després d'aprovar-se: l'amplada dels carrers, de 20 metres, va ser considerada una bogeria (el pla de Rovira els dissenyava de 12 metres i encara van semblar massa amples!); el fet que l'edificació prevista de la "mansana" fos només a dos dels costats per comptes dels quatre, una decisió considerada antieconòmica (i d'aquí es va passar a ocupar l'espai ajardinat interior i a contruir més alçada); el sistema de carrers ortogonals va rebre el qualificatiu de presentar una "constància entomològica", en paraules de l'arquitecte Puig i Cadafalch, el qual, anys més tard, tenia encarregat a un llibreter que li apartés tots els exemplar que li arribessin de la Teoría general ... per cremar-los, de manera que no contaminessin els esperits benpensants! No menys dures van ser les crítiques de Lluís Domènech i Montaner, el qual, a més, va edificar l'Hospital de Sant Pau en una clara oposició a la quadrícula. No es van respectar les amplades previstes de les vies ràpides: els 80 metres de la Gran Via van quedar en 50, el 70 del car-rer d'Urgell, en 30, el carrer d'Aragó, per on Cerdà hi feia passar el tren, va ser escapçat d'una desena de metres... Tampoc es van respectar els parcs projectats ni l'emplaçament dels edifics públics...

Cerdà va morir sol i arruïnat el 21 d'agost de 1876, d'un atac de cor quan prenia les aigües al balneari de Besaya, província de Santander. Les seves restes no van tornar a Barcelona fins al 1959: ho van fer en un camió de mudances i van ser durant mesos al despatx de Fabià Estapé, com ell ha explicat a les seves memòries, fins que no van ser inhumades al cementiri de Montjuïc.

Malgrat totes les desvirtuacions, l'Eixample ha quedat com la icona de la ciutat civilitzada.