Paradoxes d'un festival modern

Una bona notícia, el cap de setmana passat, ha resultat triomfal per a un festival que vol ser alternatiu. Les músiques més pu-nyents han tingut el seu moment al Primavera Sound, un festival que s'ha guanyat merescudament un espai en l'àmbit dels certàmens d'estiu ja que des de l'inici va saber quin joc volia jugar. Davant de la proliferació de fonts d'informació no és l'eclecticisme que s'engrandeix, sinó més aviat l'especialització d'un públic que cada dia té més clar el que vol. Per això el Primavera Sound és un festival que sap on té el nord, i que a més a més incorpora oracles digitals com Pitchfork, un web musical que marca criteri.

Per la qualitat de festival d'avantguarda amb relació al contingut i a l'oferiment de noves cor-rents, el Primavera també ha deixat enlaire algunes conclusi-ons paradoxals. Per exemple, aquest any ha quedat clar que el revival cada dia és més present en els àmbits alternatius. El que abans era gairebé un pecat avui és una pauta acceptada i aplaudida, i el que en altres àmbits es considera penós aquí es denomina educatiu. Són dues formes de mesurar-ho. La qüestió és que bandes amb l'aspecte d'haver sortit dels setanta i grups reunits després de viure als noranta han estat habituals al cartell. S'hi ha sumat el costum instaurat pel festival All Tomorrow Parties, amb escenari propi al Primavera, de convocar grups veterans perquè tornin a interpretar els discos clàssics. Això reforça encara més la mirada al passat.

La qüestió és que el terme clàssic s'ha extingit de tal manera que corre perill que perdi el sentit, entre altres coses perquè avui dia es pot ser clàssic havent datat l'obra culminant abans-d'ahir. La història avança cada dia a més velocitat, la difusió de la música a través de la xarxa genera més curiositat i coneixement, i com que la nostra societat de consum ens ho promet tot i ens fa creure que, com a consumidors, tenim dret a tot, fins i tot a viure allò que no ens ha tocat perquè pertany a una altra generació, tot resulta ressuscitable. Encara que Lázaro faci pena. És així almenys pels avantguardistes més conspicus, dotats d'una patent de cors negada a la resta dels mortals, als quals es mirarà amb certa displicència si demanen que torni Police, per exemple. Perquè una cosa és pedagogia i una altra revivalisme barroer, s'argumentarà oblidant que en el fons totes dues maniobres són conceptualment idèntiques malgrat les diferències de qualitat entre la banda de Sting i la de Kristin Hersh (Trowing Muses), un dels "llàtzers" del Primavera.

Però, a part del revivalisme, l'excentricitat també ha demostrat que cada vegada pren més terreny entre els consumidors de música alternativa. Com si l'esperit de Frank Zappa i Devo dominessin el present dels grups més moderns, les noves bandes sembla que sobretot hagin de ser "estranyes". Va ser el cas de formacions com Crystal Antlers, típic grup amb més músics sobre l'escenari dels que raonablement necessitaria o de Dan Deacon, gracioset professional que va oblidar en la construcció de les seves bromes que, perquè facin efecte, el públic ha d'entendre el que diu.

La cosa és que, parafrasejant allò anomenat tendències, el grup modern del present ha de ser format per més músics dels que es necessiten, que els músics vagin empolainats com els d'una banda dels setanta o com els membres d'Aviador Dro, i que més d'un músic porti barba, veritable tòtem estètic de la modernitat juntament amb les cabelleres.

Un altre tòtem del Primavera va ser el soroll, concepte encunyat per personalitzar un festival que no és precisament experimental. L'ús d'aquest substantiu com a estratègia promocional es va recolzar després regalant amb les entrades taps per a les orelles, com si es regalessin ulleres fosques als visitants d'una exposició plàstica. Aquí es podria recordar que quan el grup de heavy Manowar presumia de ser el més sorollós del planeta, aquesta bravata es prenia amb una mostra d'infantilisme beneit. Però que ho faci algú tan modern com My Bloody Valentine s'interpreta en clau de troballa estètica que a més genera un risc físic en el seu consum superior a pujar-se al Dragon Kahn. Quina por!, tornem al temps en què la mida sí que importa.