Pérez Jorba i Baudelaire

Dels molts, i alguns de molt bons, retrats que hi ha en l'art i en la literatura del famós Don Joan, el que m'agrada més és el de Les flors del mal de Baudelaire, traduït per Guanyavents amb el títol de 'Don Juan a l'infern', i més que res l'última estrofa i sobretot el darrer vers, quan el protagonista, malgrat l'esgarrifosa rebuda que li preparen amics, coneguts i una multitud de dones de pits caiguts i robes entreobertes, en el tètric bot que el du al sojorn dels morts, només es mira el solc que deixa l'embarcació i no es digna a veure res, 'despreciant-ho tot'.

Això es pot veure al número 111 de la Biblioteca Popular de 'L'Avenç', un llibret d'un to vermell quasi de teula, de 1910, munit d'un pròleg-estudi per Joan Pérez-Jorba sobre 'Poesia francesa d'avui i d'ara fa poc' que a la seva pàgina XXIV diu que Baudelaire 'no plora mai: en la seva caiguda moral, que ell reivindica conscientment en la seva poesia, se redreça, i, blasfematori, com el Don Juan de Molière, ho desprecia tot, engrandint-se en la seva condemnació, obra de si mateix.' Molt bon resum de la posició del poeta: el redreçar-se en (i no de) la caiguda, la condemna 'obra de si mateix', la relació amb el don Joan molieresc vist com el doblega-tabús, el salta-lleis, el burla-déus... Després, a la frase que ve tot seguit, Pérez Jorba encara puja de punt: 'L'autor de Les fleurs du mal, amb tot i el seu prurit de singularitzar-se, no era un sofisticador de la seva sensibilitat, sinó un esperit enriquit per una organització mental superior a la dels pensadors del seu temps, no sols per la precisió de les idees, per la justesa de les imatges, la perfecció de la forma, sinó per la consistència lògica i l'esguard penetrant que desplegava...'

El llibre que aquest pròleg-estudi encapçala es titula i subtitula Trasplantades (poesies franceses contemporànies), en traducció d'Emili Guanyavents (que a voltes signa Guanyabens): són 58 poemes, cada un d'un poeta diferent. De Baudelaire hi ha el 'Don Juan a l'infern', de son mestre Gautier la 'Tristesa', del bon Richepin 'La tristor de les bèsties', de Verlaine l'àcid 'Col·loqui sentimental', bells i forts poemes també aquí en el català que hi guanya vents i béns.

En el 'Don Juan a l'infern' hi ha uns quants personatges (Elvira, el pobre, el criat, etc.) que tenen una relació o altra amb don Joan. Però també n'hi ha un que no es troba al món de don Joan sinó sols al cervell de Baudelaire: aquest, quan parla del mendicant, diu que té l'ull ferreny 'com Antístenes'. El filòsof atenès hi apareix doncs purament per explicar la mirada altiva del pobre, és un simple terme de comparació. M'agrada que en el poema baudelairià del don Joan hi surti, encara que sigui així 'pels pèls' i una mica 'a la contra', aquest filòsof que anava al gimnàs del Gos Blanc, i per això ell i els seus companys foren anomenats gossos i els seus seguidors són els cínics o cànids. Antístenes deia que s'estimaria més embogir que sentir plaer. Diògenes el Gos era amic seu. El Gos Blanc era l'únic gimnàs que deixava entrar bastards i fills de mare estrangera, com ho era Antístenes, dit el Gos Autèntic. 'Alguns t'alaben', un li digué. 'Doncs, quin mal he fet?', va respondre.