World Voices (3)

L'endemà de la inauguració, el festival va començar a navegar a tota vela. Els actes eren innumerables i alguns coincidien o es trepitjaven pel que fa als horaris. El dia 30, vaig assistir a la taula rodona en què participava Josep Maria Terricabres. Es titulava Quiet revolutions in storytelling i tenia lloc a la sala d'actes de l'Instituto Cervantes, un lloc preciós i relaxant, en ple Manhattan, una caseta amb jardí, de pinta més anglesa que no pas americana. El Cervantes és un dels molts escenaris d'actes del festival. Les diguem-ne cases estrangeres a Nova York col·laboren amb el PEN americà deixant els seus locals i organitzant-hi "festetes", com la que el Cervantes -per cert, un còctel esplèndid- va oferir al seu jardí el primer de maig a la tarda. Eduardo Lago, el novel·lista, actual director del Cervantes novaiorquès, va quedar com un senyor, amb la seva hospitalitat generosa. A la taula rodona, Terricabres va fer enfadar alguns dels assistents babaus que es creuen que els nous mitjans -videoart, Internet, etc.- ja són per ells mateixos revolucionaris. No, els deia Terricabres, això són simples instruments. Tant poden ser vehicle de revolució, d'evolució o d'involució. Va ser aplaudit per la gent assenyada, com ara Nawal El Saadawi, la famosa novel·lista egípcia, que hi era. Jo també el vaig aplaudir, és clar.

Al vespre, vam anar a l'homenatge a Blai Bonet. A l'Elebash Recital Hall, a la Cinquena Avinguda, va tenir lloc aquest homenatge que el pobre Blai Bonet va haver de compartir amb Reinaldo Arenas, un poeta cubà que, a part de l'homosexualitat i la insularitat, no té res veure amb el de Santanyí. Però les coses són així. La pena és que no vam poder sentir gaire estona recitar a Biel Mesquida -que va brodar el seu "nonino"- ni a Carles Rebassa. Vaig tenir la impressió que els cubans dominaven excessivament l'acte. Però potser són prejudicis.

Jo vaig tenir un parell d'actuacions més. El primer de maig a les 7 del vespre, al Bowery Poetry Club, una mena de bar amb sala al fons, una mica off, de totxo pintat de negre, vaig llegir poemes meus en català que una noia llegia després en la seva versió anglesa. Em van acompanyar Nicole Brossard, quebequesa, l'hongarès János Térey i l'americà Wayne Koestenbaum. Per tots aquests actes del festival, la gent paga entrada, cosa força sorprenent. I solen estar plens. A les nou de la nit, va haver-hi el popular Translation Slam. El poeta irlandès Nick Laird i jo mateix ens vam sotmetre a un duel entre traductors. Vam enviar un poema nostre, curt, que va ser donat a dos traductors per cada poeta. En el meu cas, Mary Ann Newman i Rowan Phillips. El duel volia dir comparar les dues traduccions i decidir quines eren les solucions millors. Va ser molt divertit, perquè, en el meu cas, tot i que les dues traduccions eren fidels al poema, dissentien ja en el títol.

Tots aquests actes del festival et feien venir ganes d'assistir-hi, però Nova York era allà, i et cridava.