Can Framis

Ha estat inaugurat recentment un centre d'art instal·lat a les naus d'un antic vapor al districte 22@ de Barcelona. El nou centre, que acull la col·lecció de pintura de la fundació Vila Casas, consta de tres naus, dues d'antigues remodelades i una tercera que les uneix fins a formar un conjunt que ocupa vagament la part central d'una illa. El conjunt apareix lleugerament deprimit respecte a les noves rasants d'aquella part de la ciutat i separat dels carrers per jardins encara tendres, formant un espai trapezoïdal obert cap al carrer Sancho d'Àvila.

A l'exterior, el que destaca més és com s'han remodelat les antigues naus: amb les cobertes de xapa a dues aigües i carener pla, i les finestres tapiades amb obra. No es pot evitar la impressió que s'han clausurat tantes finestres com quadres s'han penjat a l'interior. La pintura que ho unifica tot, tant els fragments de maçoneria com els de maó, formigó o els panys remolinats, li confereix un aspecte abstracte molt singular. Segur que altres consideracions han pesat als projectistes, però crec que, pintat de color blanc en lloc de gris, hauria estat més radical i hauria guanyat matisos. La contundència dels volums fa que a l'espai d'ingrés li sobrin coses, com ara el porxo de formigó que trobem en primer lloc, o l'enjardinament zen que sembla contradir la il·luminació suspesa. En canvi, és un encert absolut que aquest lloc tingui una entrada a l'extrem en què una de les velles naus, la més alta, es troba amb la nova, donant lloc a una porta que afavoreix l'ús d'aquest espai. Mentre hi accedim, es forma durant uns instants una imatge espectacular. Per sobre de les naus que ens acullen, veiem el perfil singular i extravagant de la nova ciutat que està apareixent en aquella part de Barcelona, en relació amb la qual aquest espai és un regal.

El millor, però, és a l'interior. S'ha fet de manera exemplar, des del punt de vista d'un edifici concebut per mostrar pintura. La seva construcció és neutral, tant en les formes com en els materials. Però, on sembla concentrar-se l'interès és, sens dubte, en les escales, i més precisament en tres de les quatre: les dues dels extrems de les naus velles i la que uneix la nau del costat del carrer Ciutat de Granada amb la nova nau. Tot i que cada escala és diferent, tenen en comú el material -formigó per a murs, replans i graons- i la manera de fer les baranes i els empits. Pel que fa a la resta, difereixen i semblen fetes a mida per al lloc que ocupen. En una de les escales, el que la distingeix és la ziga-zaga que uneix tres plantes i la il·luminació; en una altra, és el sòcol pintat de blanc sobre el paviment de formigó i la seva balconada en arribar al primer pis i, a la tercera, el seu tram lineal lleugerament plegat i la finestra gegant que la il·lumina. Totes les finestres són excepcionals, en un conjunt on són més aviat escasses. Aquestes singulars finestres semblen formar parella amb les escales i ens deixen el seu ampit per seure o perquè entrem a dins. En sortir ens adonem que aquestes escales ajuden a formar les façanes extremes de les naus i que el mateix material de l'interior es deixa veure a la façana, cosa que reforça la impressió d'haver estat enganxades d'una sola peça.

La col·lecció, en canvi, ja és una altra cosa: agrupa les obres segons termes escrits a les parets, que expressen conceptes alguns cops dubtosos, gastats. Si fos una pel·lícula pensaríem que el que falla no són les escenes sinó el muntatge. En veure la domesticitat dels espais d'aquest edifici, ens interroguem sobre el format de l'art contemporani, tan pensat per encaixar bé a grans vestíbuls financers. Els responsables han decidit penjar les pintures de format domèstic als passadissos, que és on més nosa fan i menys llueixen. N'hi ha una d'especialment aconseguida que trobem a la sortida i amb què més sembla encaixar l'esperit de l'edifici: una natura morta feta amb medicaments, que és una invitació a veure art a la farmaciola de casa, i en general a les coses més modestes.