Apunts de la casa morta

La zona. Apunts d'un

vigilant de camp

Sergei Dovlàtov

Labreu edicions

228 pàg. 17 euros

La precisió i la brevetat que Puixkin demanava a la prosa són alguns dels elements de fons amb què Sergei Dovlàtov va armar el seu estil, però el que li ha atorgat influència al seu país, des de les relectures del passat i l'obertura enfora produïda a partir de mitjan dels anys vuitanta, és el to sarcàstic de confessió íntima i biogràfica al voltant del predomini del que és superflu i ordinari com a argument principal de la vida. En una cultura lletrada amb tendència a la solemnitat èpica o tràgica, a vegades fins i tot profètica i apocalíptica, la negació humorística de la idea de profunditat i de qualsevol missió de la literatura, feta amb l'exemple de l'experiència, suposa haver desbordat tota pretensió de grandesa i haver invertit les funcions atribuïdes a la intelligentsia russa.

Dovlàtov (Ufa, 1941 - Nova York, 1990) va ser un dels molts emigrats del tercer desgel de la Unió Soviètica. D'aquell exili en va deixar constància, entre d'altres, a La maleta, al penúltim capítol de la saga familiar Els nostres ("estranyes pallisses al quarter de la milícia"), a les darreres pàgines de la confrontació de Dovlàtov-Salieri contra Mozart-Puixkin que és en part El parc de Puixkin (acusacions de "parasitisme, insubordinació a l'autoritat..."), i d'una manera especial a La zona, en què els escassos detalls d'inadaptació i de nostàlgia de l'escriptor instal·lat als Estats Units, contats per carta a l'editor entre el febrer i el juny de 1982, apuntalen encara més l'absurd de les peripècies narrades com a vigilant d'un camp de presoners i l'anàlisi del significat vital, històric i moral en què basen els petits fragments del conjunt.

La presència en les lletres russes d'obres de gran càrrega ideològica com ara Arxipèlag Gulag de Soljenitsin i de Relats de Kolima de Xalàmov, d'una literatura "de presons" de llarga tradició, sembla empènyer Dovlàtov a un escrutini per contrast del sentit de la seva obra i és potser el que li permet oferir un retrat únic, més enllà dels papers massa decantats del botxí i la víctima, sobre el significat dels camps de reclusió com a escenaris on es plasmen diverses formes de l'absurd de la vida quotidiana. Amb tot, la pretensió d'haver assolit un punt de vista objectiu més enllà de l'experiència de vigilant és tan curiosa com la creença en el caràcter representatiu de la visió crítica del deportat Xalàmov o en la mirada en principi imparcial de Tkékhov en la plasmació escrita del viatge a Sajalin, però la defensa que Dovlàtov en fa és incisiva i convincent com a experiència personal en una circumstància concreta, i la barreja d'autobiografia i assaig epistolar amb anècdotes i contes de rerefons real -"Tots els noms, els esdeveniments i les dates són autèntics. Només m'he inventat els detalls que no són rellevants"- esdevé una fórmula feliç. La zona. Apunts d'un vigilant de camp és una d'aquelles obres inclassificables que comença i acaba en ella mateixa, capaç de posar a prova una tradició i de desplaçar-ne els camins a venir.