Oceanografia d'Espriu

Obres completes. Edició

crítica, vol. 12

Salvador Espriu

Edicions 62

560 pàg. 45 euros

Per què serveix una edició crítica? Per determinar les circumstàncies en què apareix un text literari; per contrastar, quan n'hi ha, les variants que presenta en diferents manuscrits i publicacions; per arribar a conèixer la intenció última de l'autor i establir un punt de partida segur per a les claus d'interpretació que convé aplicar. Tot plegat un instrument imprescindible per als estudiosos; però, és recomanable que els lectors llegeixin, per exemple, La pell de brau, submergint-se alhora en el bagatge d'informació i en el laberint de referències que se li presenten? Sí, sens dubte, i encara més tractant-se d'un autor com Salvador Espriu que tan metòdicament va anar construint la seva obra farcint-la de significacions ocultes, però amb el benentès que es tracta d'una experiència literària d'un altre ordre. Els dotze versos del poema 'No t'he de donar accés al meu secret', el primer d' El caminant i el mur, amb les notes en lletra petita que els acompanyen, ocupen cinc planes, i aquest no és un exemple excepcional. Afegim-hi les introduccions a cada llibre i aviat ens trobem immersos en un relat de dimensions proustianes.

L'edició crítica de tota l'obra de Salvador Espriu, sota la direcció de Rosa M. Delor i a càrrec de diferents especialistes, va debutar el 1992 amb Laia i El doctor Rip, i constarà d'una vintena de volums, tres quartes parts dels quals ja són publicats. "Es tractava -diu Delor- de fer una edició que, a partir de la darrera revisió manuscrita de l'autor, anés resseguint pas a pas els diversos estadis de la redacció per tal de reconstruir el procés genètic de la creació literària". I tot això per comprovar fins a quin punt Espriu era metòdic, i la seva escriptura, densa de significats? No solament; també i sobretot per veure fins a quin punt Harold Bloom tenia raó quan deia: "Sé que ara es considera que la fama d'Espriu es va inflar per motius polítics, però crec que no va escriure poesia per salvar la llengua catalana; la seva és una poesia lírica de dimensió internacional, comparable a la de Celan, Valéry o Cernuda."

Després de Cementiri de Sinera, Les hores i Mrs. Death, aplegats en un volum publicat el 2003, ara apareixen El caminant i el mur i Final del laberint -amb què es completa l'anomenat cicle líric-, més La pell de brau. Entre les innombrables informacions que hi podem trobar, hi ha -dit sigui a tall d'incentiu- la transcripció dels pocs i breus comentaris que Espriu va posar en un enregistrament sonor dels seus poemes, d'ús privat però pensant en la posteritat. Per exemple, ironitzant sobre l''Assaig de càntic en el temple', diu que ha estat traduït fins i tot a llengües inexistents, cosa no gens estranya essent escrit en català, "una llengua que gairebé no existeix"; pel que fa a La pell de brau remarca que "és un llibre molt més líric del que en aparença sembla", i del poema titulat 'La main gauche' comenta que "algun crític hi ha vist, fins i tot, ressons de la Càbala". Vol dir que això és una ximpleria, o indirectament ens suggereix de buscar-n'hi? Rosa M. Delor, al llarg de les seves investigacions, ha provat de demostrar que l'escriptura d'Espriu conté jocs i significacions d'inspiració cabalística, malgrat que ell li recomanava que "és millor que no s'ocupi d'aquestes coses. És perillós". L'únic perill seria la sobreinterpretació, és a dir cercar-hi més del que hi ha; però, per evitar-ho, ja comptem amb una modèlica edició crítica.