Poetes contra policies
Els països catalans avui podrien separar-se de l'estat espanyol, sortir de la unió europea i marcar una via original que molts països, especialment de l'est europeu, admirarien, i s'hi inspirarien. Ucraïnesos, croates, serbis, romanesos... veuen amb interès aquesta contrada que amb la seva talla comparativament petita ha sabut mantenir-se a través dels segles entre els poderosos aixafapobles que han estat la política francesa i l'espanyola. Maragalls, Papasseits, Rodoredes, Blais Bonets... a Irlanda o a Escòcia escriurien en anglès (Joyce, Stevenson), a Occitània en francès (Rimbaud, Artaud), a Sicília en italià (Pirandello). El viure cultural català dels segles dinou i vint és un model per a molts que ara es veuen petits entre les grans puixances demogràfiques del rus, l'anglès, el castellà i el xinès. L'embranzida que va de Llull a Gaudí, per dir-ho curt, la podríem prendre també de model nosaltres mateixos, que sembla que ens estiguem deixant esborrar just el segle que l'estat espanyol i els seus policies del pensament tenen menys força. Proposo sortir de la sagrada àrea de l'euro i agafar d'unitat monetària el diner i de subdivisió el ral, que torni a tenir sentit allò de ralet ralet... pica dineret!
Diuen que el negoci va contra el català perquè en castellà es ven molt més. Trista mentida: en una cultura i llengua de dos o tres milions de persones, com l'eslovena, es venen molts més diaris i revistes en eslovè que en anglès, per exemple. Però d'ençà del 1939, i de mal en pitjor, Catalunya ha entrat en una dinàmica destructiva (del territori, de la llengua, de les universitats, dels instituts, de l'arquitectura, dels camins, dels rius, dels pobles i de la societat), i aquesta dinàmica ens la volen presentar com una cosa imparable, un destí planetari. Però uns llocs reben la garrotada en unes coses i altres en altres. Moltes cultures europees de l'est, bé que pobres segons el patró capitalista, mantenen les seves cases velles, les seves tavernes del temps de l'hostal de la Bona Sort, la seva llengua al carrer i a tot arreu, les seves formes de vida i de relació, les seves botiguetes amb els seus horaris, en fi, el seu estil, la seva societat. La nostra, pràcticament ha desaparegut. I justament ara molts d'aquests països es giren cap a nosaltres a veure un poble europeu occidental que ha resistit com no han resistit ni irlandesos, ni escocesos, ni gal·lesos, ni bretons, ni occitans ni cap dels altres que es troben o s'han trobat sense estat propi.
La rectitud esplendorosa de Llull, l'aspra força de March, la poesia de Maragall, la saviesa apresa a mastegots de Rodoreda, els ullets cínics i penetrants de Pla, els aforismes de Fuster... es traduiran al serbi i croat i a l'ucraïnès abans que al castellà i al rus, cultures editorialment enormes, ofegades sota el pes dels seus grans èxits de vendes. De vendes, sí, però de res més. Ja se sap que el sexe mou més pasta que l'amor. Però és perquè l'amor no intenta competir-hi: va per un altre camí, pel seu. Això és el que hauríem de començar a fer els països petits, estimar-nos entre nosaltres i deixar la prostitució i la pornografia de l'art als grans imperis.
