Veïnatge

Albert Boadella ho té molt clar. Amb el pragmatisme del botiguer més tòpic, ha trobat la millor manera d'atorgar la independència als catalans, en cas que aquest sigui realment el desig de la majoria. Segons el seu raonament, el nou status passa per una expropiació. Bastarà que els ciutadans que volen anar pel seu compte compensin econòmicament els de la resta de l'Estat (extremenys, andalusos, castellano-lleonesos...) per la pèrdua del territori. Boadella, actualment a sou d'Esperanza Aguirre al capdavant de la direcció artística de Los Teatros del Canal, expressa aquest singular punt de vista a Cataluña/Espanya, un documental escrit i dirigit per la productora Isona Passola que es va estrenar la diada de Sant Jordi i que (en un camí ben diferent al de moltes produccions autòctones, de pas fugaç per la cartellera) encara es pot veure en un grapat de cinemes catalans.

Passola no amaga el claríssim referent del seu primer llargmetratge, de setanta minuts de durada i fruit d'un procés de dos anys de feina. L'obra s'emmiralla en La pelota vasca, que tanta polseguera va aixecar fa uns anys i tants maldecaps va suposar al realitzador Julio Medem. Però, tot i la seva dilatada trajectòria en el món del cinema, el de la directora debutant no és un nom conegut pel gran públic, amb els inconvenients i els avantatges (pel que fa als prejudicis, la transcendència, les expectatives i l'exigència prèvia) que se'n poden derivar. Aquí ningú s'ha escandalitzat per un documental que de moment camina sense fer ferida (s'haurà d'esperar també a veure com funciona a Madrid) i que tampoc no amaga el clar posicionament de partida en la dialèctica nacionalisme espanyol-nacionalisme català que recorre tot el film.

La metodologia i la presentació formal de Cataluña/Espanya són també compartides amb La pelota vasca. La pel·lícula es nodreix de les entrevistes a una trentena de personalitats del món de l'economia, el pensament, la història i el periodisme, com ara Xavier Rubert de Ventós ("per poder-te abraçar primer t'has de separar", diu a propòsit de la relació que planteja el títol del documental), Toni Soler, Germà Bel, Josep Fontana, Borja de Riquer, Curri Valenzuela, Luis María Anson, Ramon Tremosa, Máximo San Juan, Iñaki Gabilondo o Ignacio Sotelo. Els polítics només hi tenen cabuda a través de la reproducció de declaracions prèvies (com la punxeguda promesa de Zapatero a Maragall respecte a la voluntat d'acatar íntegrament l'Estatut aprovat pel Parlament). Llengua, identitat, balances fiscals, inversió en infraestructures i autodeterminació són alguns dels temes principals. No hi ha un equilibri quantitatiu en els arguments d'un i altre bàndol. Predominen els convençuts que Catalunya ha rebut històricament un tracte discriminatori, que té una riquesa cultural i lingüística suficient com per ser considerada una nació (a diferència del que passa, per exemple, amb Madrid, com assenyala un dels entrevistats) i, si no es corregeixen els desequilibris i no se supera el centralisme de l'Estat, el camí lògic passa per la independència.

Les opinions dels espanyolistes, proporcionalment minoritàries, haurien equilibrat la balança d'haver accedit a participar en el documental algunes de les persones que van declinar fer-ho, relacionades en els crèdits finals. Federico Jiménez Losantos, César Vidal o Pedro J. Ramírez, inclosos en la llista dels absents, sens dubte haurien difuminat la sensació que Cataluña/Espanya, tot i estar carregada de raons i arguments que es diria irrefutables, sembla clarament orientada a donar encara més motius als ja convençuts abans d'entrar a la sala.