Música i records

L'origen

Thomas Bernhard

(traducció de Clara Formosa)

Edicions del salobre

110 pàgines. 14 euros

Gairebé cap al final d'aquesta primera part d'una autobiografia deformada d'infància i joventut en cinc estadis narratius, el fins aleshores una mica elusiu Thomas Bernhard (1931-1989) s'encara sense amarres al record de l'adult que quan torna a un lloc té sempre la sensació de ser el nen que hi havia estat, el record del noiet trasbalsat i desemparat que havia viscut a Salzburg mentre aquesta s'enfonsava en la destrucció de la guerra el 1944 i en la misèria el 1945, imbuït en un internat repressiu d'una educació primer nacionalsocialista i després catòlica; i situa aquell record desbordant i aclaparador com a punt de partença del desplegament d'una pentalogia - L'origen (1975), El soterrani (1976), L'alè (1978), El fred (1981) i Un nen (1982), que segons se'ns informa a les solapes, i ja era hora, serà traduïda sencera- que conté alguns dels moments més brillants de la seva obra en prosa.

La seqüència biogràfica s'inicia en canvi amb el darrer, més lluminós i confés en la veritat i en la mentida dels cinc, Un nen, que clou el cercle i el remet a l'al·lusió indicada al principi, i que és, comparat amb els tres anteriors, en especial amb els magnífics L'alè i El fred, el més agradós i feliç. De fet, L'origen és l'episodi més dubitatiu del conjunt, en el to i en l'estil, perquè tot i contenir moments fulgurants carregats d'atributs -la traducció de Clara Formosa és curosa i més natural, però també menys estilitzada, que una de prèvia de Jordi Ibánez per a Proa-, com ara els de la ciutat reduïda a l'enrenou de la runa, les escenes de mort quotidiana o els apunts esporàdics de crueltats infantils, abusa d'un cert grau de posa al voltant de la inadaptació, el fracàs i el fàstic de viure que és massa literària i que només se salva de si mateixa perquè al capdavall reconeix amb ironia tot el que té de teatral o d'oripell falsificat -Beckett, que fins i tot va escriure en francès, era molt més sobri i no va imitar mai l'estetització tova del fracàs de seqüeles de Baudelaire, com ara Cioran.

L'estil del millor Bernhard és gairebé igual en l'autobiografia recordada, les ficcions de rerefons autobiogràfic com ara Tala o El nebot de Wittgenstein i novel·les com ara Mestres antics o Extinció: una metralladora fixa que dispara arreu i mai s'atura, que repeteix el període amb pas impassible i que només es gira a banda i banda fins a esgotar la ràbia i els excessos d'ira, però encara que tendeixi a l'angoixa, apel·li a una existència minvada i mínima i obligui a allargar l'alè fins a gairebé l'extenuació, té alguna cosa de benèfic i de balsàmic.

Tot i ser un cínic i un mentider declarat que sap que la confessió i la inculpació tampoc no són més que una excusa, Bernhard encara creu en la constància de la consciència com a narració, en l'estil com un ordre musical que endolceix el dolor de viure -estimava Schopenhauer amb devoció- de l'home malalt -ell, que va patir malalties diverses, com ara una sarcoïdosi que quasi no el deixava respirar- i que sofreix el pas de l'experiència amargament, agònicament, fins al punt de desenvolupar un estil irritant que es correspon amb exactitud amb un instint anorreador de suïcida o de moribund.