Locus amoenus

Encara que un estudiant va escriure en un examen que locus amoenus volia dir "unos locos muy amenos", la veritat, com sap tothom, és que es tracta d'un lloc comú de la poesia llatina, estès més endavant a tota la poesia europea, especialment la del temps de l'Humanisme, que, en traducció molt literal, parla ni més ni menys d'un "lloc agradable" -sovint amb una font, una ombra regalada, herba per a ben jeure, i poca cosa més-, favorable per a l'amor, la consideració de les coses humanes i divines, i, de vegades, la composició poètica. La poesia de Teòcrit, de Virgili i de Garcilaso és plena a vessar d'aquest lloc comú, i aquest és el títol que Carlos Alvar, romanista, i Jenaro Talens, poeta i comparatista, li han posat a una antologia de gran categoria -editada per Galaxia Gutenberg i Círculo de Lectores, Barcelona, 2009-, dedicada a la poesia medieval de les terres ibèriques en llengües hebrea, àrab, mossàrab, llatina i neo-llatines, el català entre elles.

Allò que el president Rodríguez Zapatero ha batejat amb el nom d'"aliança de civilitzacions" escau perfectament a aquesta empresa editorial perquè, com acabem de dir, el llibre recull mostres magnífiques de la poesia escrita en tots aquests idiomes, començant pels Carmina Ripullensia, o Cançoner de Ripoll, recull de poesies religioses i profanes anteriors al segle XII, bona part d'elles de tall agradablement goliàrdic: "Aprilis tempore, quo nemus frondibus | et pratum roseis ornatur floribus, | iuuentus tenera feruet amoribus", és a dir: "Al mes d'abril, quan el bosc s'adorna de fullatge i el prat de flors rosades, crema d'amor la tendra joventut". Aneu i pregunteu als vostres fills si així és la cosa, abans que el mes s'acabi. Especialment delicats són els poemes en llengua àrab (sempre amb el text original a la pàgina esquerra), com aquests d'Ibn Al-Jatib, del segle X: "S'han esborrat les fites | de la cultura i dels meus coneixements, | i ara sobrevisc | com una empremta del passat". També són bonics els versos de poetes hebreus com Ibn Nagrella ha-Nagid: "Els maldecaps mon cor esventen, | igual com un dia de tempesta mouen les veles un vaixell". En una composició de Moshé ibn Ezra s'hi troba pròpiament el "lloc amè", gai per escreix: "Un de cara bonica, una copa de vi, un jardí, | un cant d'ocell, soroll de l'aigua en una sèquia: | bàlsam de l'enamorat, alegria d'afligits, cant de l'errant, | tresor del pobre, medicina pel malalt".

No hi falten, com era d'esperar, les poesies dels trobadors de la Provença i Catalunya; i a aquestes mostres segueixen una quantitat probablement desmesurada de poesies de la tradició galaico-portuguesa (273 pàgines, contra 131 de poesia catalana: no n'hi ha per tant!), com aquella de Pedr'Eanes Solaz que canta les meravelles dels pits d'una monja -"teta de monja"-, tema que a les lletres europees es trobarà fins a la literatura llibertina dels il·lustrats: "E moiro-m'eu per la freira [monja]... | mais non pola de Nogueira". Després vénen 421 pàgines -tampoc n'hi ha per tant!- de poesia en llengua castellana, amb peces tan belles com aquesta del Marquès de Santillana -amic, per cert, de Jordi de Sant Jordi, al qual va dedicar-li una "corona" o celebració poètica-: "Mas vi la fermosa | de buen continente, | la cara plaziente | fresca como rosa, | de tales colores | qual nunca vi dama | nin otra, señores". Les dones agrairan veure que Suero de Ribera, a mitjan segle XV i en un context de tremenda misogínia, les lloï amb abrandament: "¡Pestilencia por las lenguas | que fablan mal de las donas!"; i els catalans lamentaran que Juan de Tapia parli d'aquella noia d'Aragó que, en plena campanya del rei Magnànim, preferia ser addicta als francesos abans que al llinatge d'Alfons: "Donzella italïana | que ya fuiste aragonesa, | eres tornada francesa, | non quieres ser catalana". Pel que fa a la poesia en català, no hi falta la nissaga dels March, ni el gran Andreu Febrer, ni el grandíssim i arcaïtzant Jordi de Sant Jordi: "Deserts d'amics, de béns e de senyor, | en estrany lloc i en estranya encontrada, | lluny de tot bé, fart d'enuig i tristor, | ma voluntat e pensa cativada, | me trob del tot en mal poder sotmès..." [ sic ], relatiu al captiveri napolità del poeta.

Acabarem així: aquella "aliança de civilitzacions" de què parlàvem més amunt és una fal·làcia política (com n'hi ha de "patètiques"), tota vegada que pressuposa la caritat, la tolerància i el respecte: totes elles virtuts cristianes però ben poc àrabs o jueves. Aquests dos pobles posseeixen una altra moral; i em fa que aquest invent del president espanyol més aviat els rellisca, si no és que el consideren una modalitat contemporània de l'imperialisme de què ja van ser víctimes, els uns i els altres, justament a l'Edat Mitjana. Més aviat hauríem d'anar pel camí que indica aquesta fabulosa Antologia de poesia medieval ibèrica: que els nois i noies del país estudiïn a l'escola hebreu o àrab (a triar), i després d'això potser entendran alguna cosa d'aquestes grans civilitzacions semítiques que van ser la glòria, temps enrere, de la pell de brau i Sefarad.