Infàncies no recuperades

Potser perquè érem nens

Ricard Biel

Amsterdam

(Premi Just Manuel Casero)

126 pàgines. 14 euros

El Premi de Novel·la curta Just Manuel Casero continua essent un baluard literari. Estem davant d'un marc polaritzat. D'una banda, hi ha suculents premis literaris, concebuts sobretot perquè les editorials puguin promoure grans fitxatges d'autors ja consolidats. I, de l'altra, en una mostra de vol gallinaci, existeix una inflació de petits premis literaris d'abast local, abanderats per ajuntaments i institucions que "a través de la cultura" anhelen conquerir una pàtina d'abrillantament social, l'imprescindible oripell dels nostres dies. Al bell mig d'aquest moviment pendular hi ha l'espai fèrtil que ocupen premis com el Casero. Sorgit de la Llibreria 22 de Girona, cultivat per la perícia aquiescent del llibreter Guillem Terribas, avalat per una tradició de jurats d'una insubornable passió literària, el Casero garanteix a qualsevol autor novell que la seva obra serà llegida i valorada amb coneixement i pulcritud. El 2007 Pau Planas guanyava el premi amb l'obra La nau, una autèntica revelació literària. Fa poc s'ha publicat una altra novel·la molt recomanable, Hores prohibides, de Núria Martí, finalista de l'anterior edició dels Casero. I ara es publica el premi 2008, Potser perquè érem nens, de Ricard Biel.

En aquesta novel·la l'autor reprodueix l'esquema d'una seva obra anterior, Llit d'espines -finalista del Casero del 2006 i publicada per Emboscall l'any 2008-, on un jove inadaptat elabora un retrat duríssim dels seus pares. Sempre amb El vigilant en el camp de sègol com a rerefons, Potser perquè érem nens inverteix la sensatesa proverbial atribuïda als pares i intensifica l'imperatiu de responsabilitat que pesa sobre uns infants que han de subsistir defensant-se de la incúria dels seus progenitors. En aquest sentit, el protagonista adolescent de Potser perquè érem nens concentra tot el seu instint protector i tota la seva precoç maduresa en la figura de la seva germana petita, la Bet, un joc de simetries que recorda l'estima que el Holden Caulfield de Salinger sent per la seva germana Phoebe. En un llarga exposició, fixada per la veu retrospectiva d'un jove universitari que exposa els avatars de la seva família, la tècnica narrativa d'aquesta novel·la és d'una simplicitat aparent, molt difícil d'assolir. A partir de la descripció de diversos moments (l'aprensió que el protagonista sent en veure la seva germana participant en el curset de natació, les visites al seu pare dement, un concert de violoncel...), a partir d'un dolor condensat en objectes i animals (el piano elèctric, el gos de la germana), a partir del buit onerós que deixen uns pares desorientats pel seu fracàs matrimonial, Potser perquè érem nens descriu un tractat de subsistència on l'ètica sincera dels dos protagonistes i la personalitat semivelada del narrador perfilen una novel·la que alterna de manera convincent la tendresa i la duresa extremes per endinsar-nos en la destrucció de qualsevol visió idíl·lica de la infantesa. Llevat d'algun excessiu cop de guionista (com l'ingrés del pare al psiquiàtric), d'algun tempo narratiu massa accelerat, o d'alguna ocasional baixada de voltatge expressiu ("gestionar les emocions" i "substituir el rol"), Potser perquè érem nens consolida i pronostica una bona línia literària, dotada de tècnica i sensibilitat.