Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Pluja i cultura

No és una idea gens original però per a mi molt vertadera: els textos, les pel·lícules, els amors, els deficis, etc., en què hi ha pluja dedins tenen dins la meva còrpora sensible molt guanyat. Però enguany és l'excepció. Ha plogut tant i tant que, ara mateix quan escric, amb una aigua de bimbolla rere els vidres, em sent com Marc, el protagonista de la novel·la enlairadora Un llac en flames (Quaderns Crema), del poeta Hilari de Cara -el seu darrer llibre de poemes, que em va entusiasmar, Postals de cendres, d'El Gall Editor, acaba de rebre el premi Serra d'Or)-, que, en un moment de les seves entretingudes aventures, és portat per la tristor (en el meu cas per la pluja): "... a un estat depressiu emergent, a una crisi sobtada de depressió amb tots els símptomes pertinents, el desanament, la pèrdua de la consciència de la seva pròpia importància, l'abúlia, i finalment la instal·lació en el terreny de la negativitat absoluta, el pessimisme i els impulsos d'aniquilació." No afegiré els matisos que de Cara li posa a aquest estat, que van del cansament a l'ansietat, però puc assegurar que la lectura de les seves frases llargues i melòdiques com música d'orgue m'ha fet sentir l'alegria del lector que menja planes amb fruïció.

També una altra informació m'ha produït una alegria de no dir i m'ha confirmat que els ulls d'una primavera cultural potent creixen en les branques del tronc d'activitats amb una saba marxosa i saludable tan necessària en temps d'anorèxia i molta de repetició avorrida. El PEN Català organitza dues fites clares i potents aquest mes d'abril, que es podrien anunciar amb la música d'unes paraules de poeta. He escollit les notes caribenyes i universals de Dereck Walcott perquè aquest Homer ("Sólo soy un mestizo negro que ama el mar. | Recibí una sólida educación colonial. | En mi hay holandés, negro e inglés, | y, o no soy nadie, o yo sólo, soy una nación entera." La traducció, magnífica, i la primera en castellà, és de J. C. Llop, que el 1992 va publicar l'antologia walcottiana, Islas, a l'editorial Comares) és un dels participants a la IV Assemblea General de la ICORN (International Cities of Refuge Network) i als actes de la Trobada del comitè de traduccions i drets lingüístics del PEN Internacional. Els dos encontres es faran a Barcelona els dies 20, 21 i 22 d'abril, sí, preludi del Sant Jordi, i hi haurà de tot: treballs de grup, recepcions oficials i actes literaris i cívics, perquè el PEN sempre conjuga les dues coses. Barcelona, a través del PEN Català, és membre fundador de la xarxa de ciutats refugi, i acull l'escriptor algerià de llengua amaziga Salem Zenia. I aquest any, gràcies a l'Ajuntament de Palma, la Ciutat de Mallorca es convertirà també en una altra, i alta, ciutat refugi. Amb tot aquest feiner es vol obrir un debat sobre els drets lingüístics, sobre la salvaguarda de les llengües del Planeta i sobre el paper de la literatura, de l'escriptor i del traductor en el context del món globalitzat. Vindran escriptors de llengües i llocs tan diferents com Carlos A. Aguilera Chang (Cuba), Koulsy Lamko (Txad), Basim Mardan (Iraq), Francisca Uriri (Zimbabwe), Ayaz Khonsyawashan (Kurdistan), Mohammed Hassan Abdullah (Iraq), etc. I acab, anticlimax, amb unes paraules de Salman Rushdie clares i llampants: "I la pregunta és la següent: Qui té el poder sobre la història? Qui té el poder d'explicar les històries de les nostres vides i de determinar no només quines històries es poden explicar, sinó també de quina manera es poden explicar, com s'haurien d'explicar? (...) Qui hauria de tenir por sobre les històries? Em sembla que aquesta és la pregunta que s'hauria de plantejar en tots els països del món en què els escriptors estan en perill i són perseguits".

I plou.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de abril de 2009