El capellà, l'amant i la mare

La mare

Grazia Deledda

(Traducció de Meritxell Anton)

Adesiara

137 pàgines. 18 euros

La consecució del premi Nobel el 1926 va ungir la carrera literària de Grazia Deledda (Nuoro, Sardenya, 1871-Roma, 1936) i va corroborar la imatge d'autora dedicada a plasmar els caràcters i els costums sards que ella mateixa havia col·laborat a cultivar des de jove. Elogiada per la crítica de l'època i seguida per un públic de vegades més nombrós que el de molts escriptors italians que anaven a l'hora -era contemporània de d'Annunzio, Pirandello i Svevo-, la raó del seu èxit va raure en saber construir unes trames atractives, d'elusiu rerefons detectivesc, en què els conflictes dramàtics es desplegaven en sintonia amb les preocupacions socials del seu temps: la crisi entre moral i religiosa de la família patriarcal camperola i la transformació dels models de vida acostumats, en especial els hàbits i els instints atàvics.

Obres com ara Elias Portolu, Canne al vento i Colombi e sparveri van donar densitat a una obra de llarga trajectòria basada en una mescla del verisme de Verga, amb un estil i unes temàtiques pròpies del Vuit-cents italià, i algunes aproximacions lleus tant a la sensualitat del d'Annunzio com a la novel·la psicològica moderna. La mare és la seva novel·la breu més representativa, aquella en què el triangle dramàtic (un capellà de poble que fa reviure la fe als feligresos feréstecs, la mare pobra i vídua que hi conviu i la filla d'un home extravagant que s'enamora del capellà quan aquest visita el seu pare moribund), posa en dansa, sota una aparença de tensions com ara entre el bé i el mal, les raons de l'església i les de la natura, qüestions de consciència més pròpies d'una sensibilitat moderna.

La peculiaritat és que la història comença com una lluita entre la mare i la parella d'amants en què aquella apel·la als seus sacrificis històrics d'antiga minyona, al celibat del fill i al paper moralitzador del capellà en un poble de bàrbars, però a mig camí es decanta cap a la vida vilatana i la necessitat dels miracles i els líders espirituals -en el pròleg a l'edició anglesa, D.H. Lawrence subratllava la seva atracció pel retrat de la psicologia de les multituds-, per bé que al final recupera els conflictes dels protagonistes: el capellà que dubta entre el deure i el desig, i se sap mentider amb els idòlatres; la mare, que vacil·la entre voler retenir el fill i deixar-lo marxar, i l'amant, que creu que l'única solució és que fugin del poble. Al capdavall tot acaba a la italiana, això és, amb una escenificació i com el rosari de l'aurora. A pesar que el temps n'ha reduït el valor com a autora -la traducció, en aquest cas, és acurada i en millora la música-, les obres de Deledda no han deixat d'editar-se a Itàlia des de la seva mort. I han hagut de ser les feministes anglosaxones les que n'hagin lluït i reivindicat el valor, no només literari, sinó biogràfic i encara vital de la manera en què una dona de la seva època se'n va sortir per ser llegida i respectada en un medi de predomini masculí.