L'art de consumir

L'art de la vida /

Vida de consum

Zygmunt Bauman

Paidós / Viena Edicions

157 pàgines. 25 euros /

219 pàgines. 17,50 euros

Un dels retrets que es fa habitualment a Zygmunt Bauman (Poznan, Polònia, 1925) és que, en la seva anàlisi de la societat postmoderna (o "líquida", com ell prefereix dir, per tal de no recórrer a denominacions negatives o per via indirecta), hi mancaria distanciament crític, tot presentant l'ordre social vigent com a natural i inevitable. Doncs bé, en aquestes dues darreres obres es pot dir que el to crític ha anat guanyant terreny. D'aquesta manera, rep una valoració clarament negativa la deriva individualista i relativista del món en què vivim, i s'hi reivindica el valor del compromís, tant en relació a la defensa d'allò públic o comú, com a l'hora de construir lligams afectius forts i estables. I això certament suposa anar a contracorrent en la mesura que la idea de compromís ha anat adquirint una connotació negativa (com quan se'ns "posa en un compromís"), i tendeix a ser substituïda per fórmules que indiquen una relació més distant i superficial, com la de "simpatitzar" amb algú o alguna causa, o la de "connectar" (que prové, òbviament, d'Internet), en què hom es reserva la possibilitat de trencar el vincle a la mínima que les coses no vagin tal com s'espera. D'altra banda, el sentit de la responsabilitat s'hauria capgirat a conveniència: "Els conceptes de responsabilitat i tria responsable, que abans pertanyien al camp semàntic del deure ètic i de la preocupació moral per l'Altre, s'han desplaçat cap al reialme de l'autorealització (...). Ara responsabilitat significa, en primer i darrer lloc, responsabilitat envers un mateix ("això t'ho deus a tu mateix", "t'ho mereixes"...)". En l'ordre col·lectiu, aquesta vinculació superficial i momentània es plasmaria en la figura de les comunitats de "guarda-roba" o d'"eixam". La primera seria la pròpia de les agrupacions circumstancials d'individus que es troben per assistir a algun espectacle, musical o esportiu, i la segona correspondria a grups de persones que es reuneixen "atretes per objectius mudadissos i mòbils", com les aglomeracions en èpoques de rebaixes.

Però quan és més original Bauman a l'hora de distanciar-se del "món líquid" és quan denuncia, a L'art de la vida, el desplaçament semàntic que ha patit l'ideal de fer de la pròpia existència una creació artística, tot traint el seu esperit originari. Així, si antigament ser un artista (de la pròpia vida) era propi de qui se sacrificava per tal de construir una obra sòlida i duradora, en el món "líquid" actual, per contra, es tendeix a considerar que "està fet tot un artista" aquell que sap adaptar-se als canvis i obtenir benefici econòmic: "A l'Antiguitat, 'ser artista' estava associat a la renúncia i a la pobresa, més que no pas a una mena d'èxit mundà i ja no diguem pecuniari". Amb la qual cosa, l'art de viure s'hauria banalitzat fins esdevenir un exponent més del consumisme. Un consumisme que, d'altra banda, darrerament hauria entrat en una nova fase que comportaria "la transformació dels consumidors en productes", segons defensa Bauman a Vida de consum. L'equiparació de la vida humana a una mercaderia més, que ningú no assumiria de manera conscient i explícita, però que es pressuposaria quan, posem per cas, acceptem que cal ser "dignes de crèdit", i no diguem ja "competitius". Més enllà del "fetitxisme de la mercaderia" de què parlava Marx, ara caldria parlar d'un "fetitxisme de la subjectivitat", amb el qual els homes s'autoenganyarien, segons Bauman, per por d'acceptar que, tot anant més enllà de l'ocultació del component humà en el procés productiu, ara aquest hauria engolit completament l'ésser humà, tot passant de productor a producte més: "Si el fetitxisme de la mercaderia amagava del camp de visió la substància humana de la societat de productors, el fetitxisme de la subjectivitat amaga la realitat mercantilitzada de la societat de consumidors".

Potser els lectors de Bauman se sentiran un pèl decebuts pel fet de no trobar en aquests dos textos cap gran novetat en relació a la seva coneguda anàlisi de la societat "líquida" (i de fet la lectura d'algunes pàgines provoca una sensació de déjà vu), tret de la ja esmentada accentuació del to crític. Amb tot, paradoxalment, la seva obra segueix essent una de les més "sòlides" en el panorama de l'assaig contemporani.