Símptoma nipó

Hikikomori (L'era del buit)

Jordi Faura

Bromera

128 pàgines. 11euros

El culte a les noves tecnologies i al consumisme ha sacsejat les mentalitats i els hàbits de la societat actual. Els joves en paguen els "danys col·laterals". Desorientats, confosos, mesells, l'estrat generacional més vulnerable del cos social es tanca en un individualisme extrem i s'atrinxera en espais íntims o tribals. Davant dels problemes o dels reptes, solen reaccionar amb l'apatia política més depriment o amb la violència física o verbal més agressiva. No gosen pensar en un altre món possible, en alternatives viables, per no deprimir-se i, sovint, defensen el no compromís per por a la frustració. Provisòriament, són víctimes innocents del món que construeixen els adults, fins que ho deixen de ser i ja no s'hi és a temps.

Jordi Faura (Sabadell, 1982) mostra a Hikikomori dos dels fenòmens més inquietants de la societat japonesa d'avui: l'existència dels hikikomoris i les kogals. El primer concepte designa els adolescents que decideixen voluntàriament recloure's a la seva cambra refugi, en companyia de la PlayStation, els videojocs i Internet. El segon, les jovenetes que malbaraten els diners en moda, música i aficions cares i que exerceixen la prostitució per subvencionar-se una "vida de consum", per dir-ho com Bauman. Tant l'aïllament patològic dels hikikomoris com el consumisme compulsiu de les kogals -dues cares d'una mateixa renúncia a l'exercici de la llibertat- no deixen de ser epifenòmens de la desemparança de "l'era del buit" diagnosticada per Lipovetsky.

L'acció de Hikikomori se centra al voltant d'un doble eix: el del personatge absent, el hikikomori a què al·ludeix el títol, i el de la seva germana Akane, un prototipus de kogal, fills d'una família de classe mitjana benestant de Tòquio. El hikikomori neokafkià de Faura esdevé una metàfora de l'autoaïllament a què condueix un sistema salvatge que esmicola les relacions interpersonals i dinamita la solidaritat social, mentre que la kogal exemplifica la monstruositat a què duu la integració preferent com a consumidors que brinda la modernitat líquida. Els divorcis, els suïcidis col·lectius o l'egohedonisme pornogràfic que materialitza l'amor són altres símptomes d'una societat malalta, autodestructiva, sense empatia ètica ni visió col·lectiva, en què els joves no s'atreveixen a somniar per por al fracàs.

A través d'aquestes conductes arquetípiques, deshumanitzadores del jovent nipó, i el contrapunt ambivalent que ofereix un occidental, Faura dibuixa un retrat àcid de la hipertecnificada, ultracompetitiva i descohesionada societat japonesa, model del que comença a passar ja a Europa. A diferència de la seva obra La sala d'espera (2008), més abstracta, en traça els aspectes més fiblants sense aturar-se en circumloquis, ni en concessions engavanyadores: va de dret, amb la màxima economia de mitjans i un punt d'hipèrbole crítica, al plantejament, el nus i el desenllaç fatal, tràgic, dels conflictes exposats. Amb estil esquerp, a la manera de Bernhard, cisella les escenes amb certa intencionalitat didàctica, brechtiana, que mou els arquetips en joc amb habilitat per advertir, per deducció lògica, del perill de tallar els fils que, en termes individuals i col·lectius, relliguen els vincles socials.