Març marçot

Ha passat Sant Josep, amb el groc líquid de la crema. Les mimoses ja ofereixen, després del seu esclat lluminós de pólvores oloroses, un aspecte de fatiga rovellada. Que de pressa ha passat la seva esplendor! Sic transit gloria mundi. Però l'any continua tossut la seva carrera. Després de l'hivern, un hivern de fred i de neu, d'aigua i de vendavals, és el torn de la primavera. Ja hi som. Després de l'equinocci, el 21 de març -que ve del llatí aequinoctium, que vol dir justament que nit i dia són iguals de llargs-, el dia comença a guanyar terreny a la nit, la claror a la fosca. I tot el món es desvetlla. Els ocells refilen com bojos en una piuladissa desmesurada, els troncs adormits dels arbres, fins i tot els dels més vells, treuen brots nous, primer botons i després aquelles fulletes verd'aigua tan fràgils, tan entendridores. Els narcisos mouen les seves corol·les al vent de març com molinets de paper i cau sobre els cors una mena de ruixim d'esperança inconcreta. Ve el bon temps. Els adolescents es remouen en la seva incertesa, i els vells també. Però és clar, són dues incerteses oposades. Els uns no saben com serà la vida. Els altres, com serà la mort. Floriran aviat els lilàs malaltissos i les glicines torbadores. Començaran a despuntar les primeres roses. Però no avancem els esdeveniments. Queden encara uns pocs dies de març, d'aquell març marçot de la dita, que mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot. L'anticicló que encoratja pot fondre's com un bolado i el vent de març pot portar encara els últims freds ressagats de l'hivern i fer les seves últimes destrosses. Després vindrà l'abril, és clar, el de la incerta glòria, però tanmateix gloriós, si més no en les seves aparences. El maig encara queda lluny.

M'agrada el març, amb les seves polsegueres i els seus disgustos. Potser perquè és el mes de la quaresma, el mes de la penitència, de la vida austera i les lentes passejades meditatives. Potser perquè té dies plàcids i dies revolts. Potser perquè al fons hi batega la promesa d'una resurrecció. Pasqua no podia estar més ben posada dins el curs de l'any, perquè fa coincidir el renovellament del món físic, de la naturalesa, amb la possibilitat del nostre renovellament interior, amb la resurrecció del nostre jo més íntim perdut en les tenebres depressives dels hiverns massa llargs, en l'aclaparament de la solitud que ens deixen els amics que se'n van per sempre. No sé com s'ho fan en altres zones del planeta amb un Nadal a ple sol i calorós i amb una Pasqua tardoral que anuncia mort i desolació. Els falla el correlat, és clar. La resurrecció interior se'ls deu fer molt més dura sense el paral·lel exterior de l'esclat solar, sense l'esplendor vegetal, sense els desficis de la fertilitat animal. Sense un encoratjador model sensible.

Març marçot, que mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot. Març marçot de la balsàmica crema de Sant Josep i els consoladors brunyols de quaresma. Març marçot.