Un esclat a l'estepa

Taras Bulba

Nikolai Gogol

Edicions Tres i Quatre

139 pàgines. 14 euros

Que l'ucraïnès Nikolai Gogol (1809-1852) és un dels fundadors de la gran literatura russa és una evidència que han reconegut amb rara unanimitat una munió d'hereus, de Turguèniev a Bulgàkov. Tots hi han après alguna cosa: la seua amarga comprensió de la condició humana, l'estrany enlluernament del seu idioma, que domina fins al miracle i l'exasperació, o la inquietant fantasia de la seua imaginació satírica, on l'absurd i la vida quotidiana celebren unes noces que poden corglaçar.

Vladimir Nabokov deia que Gogol és genial i és estrany, i amaga el més genial de la seua estranyesa en l'esclat imprevist de tons incongruents, misteriosos com les ombres d'unes naus sense nom que solquen en silenci els estrets més recòndits de l'ànima. Uns tons que, segons el mestre rus, la majoria de lectors ni tan sols perceben. No deixen per això de quedar-hi atrapats. A més de l'admiració dels seus col·legues, Gogol ha disfrutat de l'estima popular arreu del món. Prova d'aquest èxit és el fet que bona part de la seua obra s'ha traduït al català, sovint més d'una vegada. És el cas d'aquest relat, Taras Bulba, que el 1987 van traduir Ramir Gual i Joan Leita, i ara ens ofereixen Reyes Garcia i Teresa Camañes. Aquesta nova versió apareix en una col·lecció juvenil, amb pròleg, propostes didàctiques i glossari. Un format lògic, ja que es tracta d'un vertiginós relat d'aventures. Amb tot, el lector adult pot prescindir d'aquestes pedagogies i endinsar-se pel seu propi peu en la que per a Ernest Hemingway és una de les millors novel·les que s'han escrit. De vegades la traducció aplana massa el text, però en conjunt és llegidora, i algunes pàgines tenen una gran plasticitat.

Taras Bulba és un llibre singular dins l'obra de Gogol. No té ni l'opressiu realisme d'Ànimes mortes ni la llòbrega fantasia d'El capot. S'hi troba a faltar també, a primera vista, el bigarrat grotesc i la genial incongruència de què Nabokov parlava. Amb tot, hi batega en el fons, també ací, un univers destarotat, d'una crueltat rampant i quasi autoparòdica. Ens trobem davant una novel·la històrica, ambientada en un univers feroç i primitiu, el dels cosacs que defensaven la pàtria russa de les escomeses de polonesos i tàrtars. Com a bon romàntic, Gogol converteix les seues gestes en un cant al nacionalisme rus que es projecta en el passat de l'epopeia mítica, que presideix un personatge de mida sobrehumana: Taras Bulba.

Però aquest personatge i les seues accions no deixen d'incorporar la seua porció d'absurd, com una autodestructiva dissonància. Rere el brogit homèric de la lliça se sent la remor de la matança gratuïta d'innocents: dones amb mans tallades, monjos torturats, jueus assassinats en massa, aldees incendiades, ciutats mortes de fam. Durant la guerra que ell ha provocat, Taras Bulba assassina a sang freda un fill seu i assisteix, impotent, al suplici de l'altre, i no descansarà fins que ell mateix trobe la mort. Com els genis, els herois són estranys. El cosac Taras és una figura aliena, inaccessible. Les paraules de Gogol la convoquen, però no la desvelen. I en això s'agermana amb un altre bàrbar solitari i vençut, Kahdjí-Murat de Tolstoi. La gran literatura també és un estrany diàleg.