Porpra i caretes per als germans

Artista en el sentit ple de la paraula, decidint ella quins jocs i quines regles de joc vol seguir, domadora i exaltadora d'una llengua preciosa, o més ben dit de tres o quatre llengües fulgurants, Carmelina Sánchez-Cutillas (1927-2009) té un breu escrit en català antic, A la reverent e honrrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de Puritat, cara cosina nostra, publicat el 1981 a la revista Cairell com si fos un text de Sor Isabel de Villena que ella en sa faceta d'historiadora havia desenterrat. La imitació del català antic és tan bona que et creuries que és verament d'Isabel de Villena si l'atreviment de les idees no et fes comprendre que, sota la difressa, és Carmelina qui ens ofereix un divertit comentari del llibre "de les dones" de Jaume Roig. Això als lletraferits ens toca molt.

El 1976 publica Matèria de Bretanya, un dels llibres més reeditats del país valencià i un dels més bonics que s'han fet als països catalans i altres: aquí l'idioma és de poble (Altea), riquíssim, en primera persona d'ella quan era petita. La visió de les coses, de les persones, del mar, és la de l'infant, és genial. Aparentment no té res a veure amb la cosa artúrica bretona, però en el darrer paràgraf ella amb el seu avi i un foraster estan canviant uns llibres de lloc i "el foraster allargant-me l'embolic de tela em deia, xiqueta ajuda'ns. Però només donar-me el paquet començà a riure, i com que mon avi volia saber el motiu ell va dir que no la veu?, tan xicoteta i acabe de deixar entre les seues mans tota la Matèria de Bretanya". Aquesta veu arriba a tothom.

Un altre idioma és el valencià adult de tres dels seus quatre llibres de poesia: Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969) i Llibre d'amic e amada (1980). Són versos elementals en què els xiquets, tot jugant, "ens oblidàvem

[...] de l'aspra | veu que ens cridava per dins a ésser homes". Només amb aquests tres llibres Carmelina ja és, al costat del novel·lista Enric Valor i del poeta Vicent Andrés, un dels cims de la literatura catalana del segle d'or, que és el XX com tothom sap. El (la) poeta és "joguet submís d'un somni", com en aquest Llibre d'amic e amada que publicà Fernando Torres Editor amb una solapa molt bona: "la nostra artista pertany ... al patrimoni universal de les lletres, com la seva paraula màgica ... és bell menester aturar-se als éssers divins... alguns escriptors són saba per tothom... veritable joia i rabeig". No són lloances ermes: als seus versos s'hi sent clara, segura i humanal "l'amarga torrentera de la veu". Als lectors de poesia ens agraden molt.

I un quart idioma supradialectal, un català, més que estàndard, total, en els poemes de prosa hermètica d'Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, de 1976: als seus cinquanta anys, Carmelina sorprengué tohom posant-se al capdavant de la poesia més jove i extrema del moment. De cop, més que en els seus companys Sanchis Guarner, Fuster, Valor..., fa pensar en els que aleshores començaven: Salvador Jàfer, Joan Navarro... Aquest llibre dels jeroglífics és un dels minerals més primitius de la poesia moderna: "el contrafur que brolla al regne abismal de les aigües com un tauró de sofre". Aquest, fascina els poetes.