Música collida a la terra

Es lleva diàriament cap a les sis del matí. Un dia l'esperen els porcs, que necessiten neteja. Un altre són els fruiters els que esperen ser podats, i un tercer és el sistema de reg de la seva explotació agrària el que necessita de les seves mans. Parlem d'un pagès, un pagès vocacional, nét, fill i pare de pagès, que no viu el camp com una condemna sinó com una forma de vida que l'ajuda a mantenir l'equilibri com a persona i a entendre la terra que estima. I tot el que no pot explicar treballant la terra, totes les formes que escapen a les seves mans i al treball amb les eines del camp per convertir-les en préssecs, vi i ordi, ho explica amb cançons. Es diu Anton Abad, té 50 anys i canta gairebé des que és pagès. Acaba d'editar el sisè disc de la seva carrera, Llesques, que parla de tot allò que una persona sensible pot considerar important, res més enllà de la vida mateixa. El proper dia 15 actua a Barcelona dins el festival Barnasans.

"Que la vida són quatre coses, i qui no ho sap, és perquè no vol", canta a Lo pagès, una de les peces que amb dibuix personal parla dels qui com ell viuen a la terra, de la terra, d'aquella terra que rega el Cinca i que Anton descriu fent servir l'únic text del disc que no ha escrit ell mateix, un poema d'Héctor Moret que es diu Paisatge. Però que ningú es pensi que la música d'un pagès que canta ha de referir-se només a cebes i pebrots, que també. De fet, Anton parla de la vida, la qual es manifesta plena a la seva obra: "el disc es diu Llesques perquè tracto d'explicar a base de bocins, de cançons, el context social del meu entorn a través de diversos personatges", diu Anton. Aquesta idea el fa abordar temes "com l'amor espontani, a través de L'engrineta; el respecte als que han viscut abans i a altres cultures, a través de La serra de Tramontana, o les esperances d'un pagès que canta i demana a la terra que el tracti bé, cosa que faig a Pregària", explica el cantant.

I com a habitant d'una zona de frontissa, on el català es manté amb caràcter fronterer, Anton explica La xiqueta de Fraga, una de les seves composicions: "és una peça sobre la utopia, i parla d'algú que busca quelcom o algú. Cadascú pot treure la significació que vulgui, però jo tenia la llengua al cap, la lluita que hem de fer per mantenir aquest patrimoni, qui sap si com qui persegueix una utopia". A Saidí, localitat al costat de Fraga, a la Franja, el català és present al poble, però el seu futur resulta incert. Per Anton, tot i la seva preocupació per la llengua, el tema més present al disc "és l'emigració, tractada des de diversos angles. Per una banda, hi ha aquells que han vingut a treballar amb nosaltres, però també hi són presents aquells que han marxat buscant una vida millor lluny del camp". Preguntat per aquests, Anton mostra la seva preocupació: "molts han deixat el camp per anar a treballar en condicions menys dures a la ciutat, i ara, amb la crisi, es troben que ho han perdut tot, el que tenien al camp i el que volien aconseguir a la ciutat".

Pels seguidors d'Anton, el canvi més radical de Llesques són els arranjaments fets per Enric Carreres, qui ha introduït una rica instrumentació a cançons que fins ara havien sonat seques i austeres, més o menys com la terra que les ha vist néixer, una extensió de terra aspra travessada per la cinta verda que escampa el Cinca al seu pas. "L'única condició que vaig posar per acceptar els arranjaments va ser que es respectés la melodia de les cançons, i així s'ha fet. Volia ser valent, arriscar una mica i trobar-me en un context sonor diferent". Aquest canvi, agosarat en algun cas, com per exemple a La xiqueta de Fraga, peça amb un punt de funky totalment inhabitual a la música d'Anton, marca un nou territori per la música de regust popular i mediterrani del cantant, que deixa acaronar la seva veu amb saxo i piano, instruments als quals afegeix la tradicional guitarra acústica, la percussió i el violí.

De tota manera, més que les seves cançons, és Saidí, el seu poble d'Osca, el que ha canviat més als darrers anys. No només per la notable presència d'immigrants arribats d'Àfrica i d'Europa que ara ocupen el casc antic del poble, sinó per les petites conseqüències del progrés. Anton en relata una, un petit canvi que no surt als telenotícies i passa desapercebut per qualsevol que no miri la terra de prop: "el traçat de la línia d'alta velocitat ens ha comunicat amb terres d'Aragó plenes de llebres, que ara han vingut a viure al nostre territori. Les veig cada matí, ja que als terrenys de conreu no les poden caçar i allà es refugien". Les llebres, els cargols, i el seu vi, un dels seus orgulls, són altres formes que té Anton d'expressar-se. Ell no només parla amb música, no només mira al seu voltant fent servir les cançons. Vida al camp, vida plena també de recursos expressius.