Víctimes de la fe i el poder

El nas de Mussolini

Lluís-Anton Baulenas

Proa (Premi Sant Jordi 2008)

328 pàgines. 20 euros

El nas de Mussolini, de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), és una novel·la històrica i és una novel·la de traç clàssic. Potser per les dues raons és fresca, vigent: ho és el seu assumpte i ho és el tractament literari, la voluntat de donar perspectives privades i múltiples d'una etapa històrica (els anys vint) i fer-ho lligant-la a una intriga amb sorpresa final (un pèl previsible) i una involuntària propensió a construir personatges més tipificats que no pas personalitzats. Però tot plegat, incloses les mancances que alguns lectors podem trobar, dóna un excel·lent resultat per un públic de novel·la nombrós, popular, habitual del gènere i addicte a la ficció i la fabulació travada. Baulenas ho havia assajat a Noms a la sorra (1995), també amb bons resultats a El fil de plata (2000) i ara, en aquesta obra premi Sant Jordi 2008, es concentra en un tram precís del segle XX, la dictadura de Primo de Rivera. I que sigui novel·la llegidora significa que no és capficadament experimental i que entre els seus propòsits no hi ha rivalitzar amb Kafka ni amb Proust però sí potser rehabilitar una tradició de realisme sobre el passat (o el present) que pot anar des de Stendhal fins a Pio Baroja, Eduardo Mendoza o Baltasar Porcel. Potser no hi ha la subtilesa interpretativa del primer ni la capacitat d'enxampar algú en un sol adjectiu de Baroja ni tampoc el grumoll humorístic carregat de sentit de Mendoza, però sí hi ha novel·la, i novel·la que rutlla en desenvolupar amb càlcul i habilitat els fils d'un malson tràgic.

El rerefons de sentit de la novel·la és el que més m'atrau, tot i que sigui només rerefons: què és el que passa pel cap i el cor de les persones intel·ligents quan assumeixen la disciplina de partit amb radicalitat mística? Quina combinació d'elements porten una noia espavilada i desperta, jove i atractiva a sacrificar sis anys de la seva vida esperant una ordre que ha de servir per la seva redempció personal i de classe? L'obra gira al voltant d'aquesta pregunta i la vol contestar col·locant-se hàbilment el narrador, successiva i ordenadament, a la pell de diversos personatges que dibuixen el quadre bàsic dels conflictes entre patronal i treballadors sota la dictadura de Primo de Rivera. Tot passa als anys vint, i la recreació de la violència sindical de la CNT i els orígens del Partit Comunista es vinculen al que passa a Europa, en particular els intents d'assassinar Mussolini.

Aquest és el garbuix bàsic del qual surten els fils narratius del llibre: l'empresari corromput i abusiu recolzat per un policia corromput i abusiu, el pare de la noia, antic sindicalista convençut però també lúcida estampa de l'escepticisme serè, i la Carlota, que és el millor personatge literàriament parlant, el més viu, el menys obligat a desenvolupar cap paper dins de la geometria ideològica i social que vol dibuixar el llibre, i al mateix temps és responsable del final desastrós de la Berta.

El Partit ha dictat sentència de mort contra el dictador i la Berta serà l'executora. Ha d'esperar l'ordre mentre s'amaga a la muntanya amb el seu pare, mentre va minvant-li molt la vida i una mica la fe, mentre va desconnectant-se del món real. Hi ha una metàfora implícita valenta darrere d'aquesta situació d'espera: el procés obsessiu i mitificador de la militància cega traeix una forma de desconnexió del món que acaba fent que no passi res del que s'havia somniat i previst com a comunista, res del que deia la jerarquia del partit que hauria de passar. Aquesta novel·la no dóna a la Berta la segona oportunitat que sí van tenir altres comunistes de fe. La venjança humana i de classe, el càstig del poderós -escanyant-li literalment els testicles-, la porta a terme no una persona ideologitzada o polititzada sinó només humana, dèbil i forta, lleial i traïdora, sensible i insensible, la Carlota. És ella una mena de lliçó sobre la superioritat poderosa de la vida real per damunt de la fe ideològica i, sobretot, per damunt de les seves estratègies de lluita i sectarització. La Carlota ha estat alguna cosa semblant a una amant i prostituta de luxe però és qui troba els mecanismes reals de la venjança o una vaga justícia poètica. El destí de la solidaritat de classe, de la fe disciplinada i fanatitzada, ha estat la destrucció. Però no ha destruït el capitalisme sinó el militant, víctima de la seva fe, i víctima de les eines de repressió i violència política del poder, infinitament superior i lliure d'escrúpols: fonamentalment cínic.