Model de crítica literària

Hi ha diverses raons per considerar aquest llibre de què parlarem avui -Carles Miralles, Sota el signe del Fènix, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2008- com un llibre d'enorme importància per ell mateix, però també de gran significança en el context de la crítica literària catalana dels últims decennis. Comencem per aquesta segona qüestió: si es mira bé, les lletres catalanes dels últims trenta o quaranta anys amb prou feines han donat una crítica estètico-literària de patent. S'ha fet mant estudi històrico-literari, s'ha fet manta investigació filològica, s'ha fet mantíssima bagatel·la per acontentar lectors amb escassa exigència i massa mandra per abordar un estudi pròpiament interpretatiu, és a dir, hermenèutic i crític, de la literatura. Ara bé: sota el mantell de la fastuosa literatura, ella mateixa, desorbitada en cert sentit de tot cercle aliè a la seva especificitat, sota d'aquest vestit -potser al damunt, perquè la crítica no solament despulla, sinó que revesteix amb galania- no s'ha copsat gairebé res.

Res comparable, a les nostres lletres, a aquella florida extraordinària de la crítica en llengua anglesa que significà l'obra d'un Auden o un Lionel Trilling; res, tampoc, semblant a aquella gran crítica literària de vegades "arcaïtzant", com la de Thibaudet, Bataille, Grack o Roland Barthes. Hi hagué un Yxart, hi hagué un Sardà, hi hagué, temps era temps, és clar, un Riba, un Foix, un Folguera i un Manent, grans senyors de la crítica literària del Nou-cents; però la cosa degué minvar amb les hores, fins al punt que un diccionari de literatura catalana, recent, que s'ocupa fins i tot de la filosofia, no posseeix, ai las, cap entrada dedicada a la crítica literària.

En un sentit anàleg, perquè aquestes coses solen anar de bracet, no tenim al nostre país, des de fa temps, un periodisme que dediqui a la crítica literària l'espai que es mereix amb tots els honors; i que és allò, entre altres coses, que permeten de parlar, en tota comunitat, d'una "societat literària". Aquí, res de res. Les pàgines dedicades ja no a la crítica literària, sinó a les ressenyes -que són una altra cosa, més banal com més va- llangueixen i s'aprimen en els nostres suplements especialitzats de la premsa quotidiana. Suplements que porten el nom d'una alta construcció bíblica es dediquen cada dia més a la dansa, l'arquitectura, la perfumeria o el que calgui. Complements que elogien les "cultures" -això sí que és avantguardisme- acaben demostrant que la cultura passa, sobretot, per la política, el piercing, l'skating, o aneu a saber per quina cosa.

El diari Avui, en aquest sentit, va conèixer un període fructífer i gloriós, de la mà de David Castillo i d'altres caps de secció, a començaments del mil·leni, que va fer ostentació de saviesa (no pot dir-se d'altra manera) en publicar aquests articles de Carles Miralles de què parlem avui, tots amb una extensió de doble pàgina, és a dir, deu o dotze columnes de format in-folio. Una enormitat, si es compara amb les mitges columnes atorgades avui dia a la major part de les ressenyes literàries que es publiquen.

Bo, (observeu la coma) i aprofitant la feliç avinentesa, aquest gran savi que és Carles Miralles, amb un ofici -hel·lenista- que comença però que no s'acaba mai quant a les matèries que estudia, va poder publicar-hi, gran proesa!, trenta-cinc articles, dedicats a matèries que adés eren d'actualitat -per exemple, una publicació de Dino Campana o de Roberto Calasso-, adés, i més sovint, obeïen als estudis contemporanis del nostre professor, a les seves dèries, o a les seves ganes de deixar al seu lloc certes figures menystingudes, no prou valorades, o de difícil comprensió: casos, respectivament, dels articles dedicats a la poesia de Victor Català, Segimon Serrallonga o Paul Celan. Com es veu, no tots els autors de què parla aquest llibre són catalans; però és que, per molta esgarrifança que provoqui en aquells que fan girar i aixafen les lletres com una feixuga mola a casa nostra, la literatura és, encara més que vida en si mateixa, universal llavor.

Miralles es fixa en les pauses de lectura que feia J.V. Foix; entén perfectament el lloc de Hölderlin en la restauració del Sagrat en la poesia dels últims dos segles (Riba, Celan); fa justícia a l'enorme intel·ligència crítica de Joan Ferraté; saluda Reduccions com una de les poques revistes de crítica literària solvent amb què compta el país; barreja la Ilíada i Guerra i pau per fer-nos entendre la bellesa agermanada amb la devastació de tota guerra; parla de Ruyra, però no de Josep Pla (quin descans!); dissecciona el valor de tres traductors quasi coetanis de Kavafis (Riba, Eudald Solà, Ferraté); ret homenatge a la mare dels ous de la poesia noucentista: Costa i Llobera i Alcover; demostra un bon coneixement de la crítica d'Adorno i Benjamin; o s'atura, amb delectança, en un article de Joan Maragall dedicat a Mozart. I no s'està, escadusserament, de deixar anar sentències que són el rovell de tot el llibre, vull dir de les seves intencions: "De fet, els filòlegs, que són tècnicament els que tenen més institutio, no sempre tenen una idea clara del que és la poesia", o bé: "Potser és primer parlar de la literatura en termes de literatura; en termes de cultura i tot". Savi com s'ha tornat, amb tant d'estudi, Miralles ha comprès què volen dir les belles lletres.