'Il divo'

Vaig sortir alleujat de veure Il divo, la gran pel·lícula sobre Giulio Andreotti. Reconec que és una reacció estranya davant d'una obra tan inquietant com aquesta, però és que em vaig reconèixer en el punt de vista del director, Paolo Sorrentino. De l'estadista italià més important de la segona meitat del segle XX només se'n pot fer, en efecte, un retrat intermitent, impressionista, fragmentari, postmodern, citant els mil afers en els quals ha estat involucrat i dels quals n'ha sortit políticament il·lès, des de l'assassinat d'Aldo Moro al del periodista Pecorelli, tot passant per les connexions amb la màfia, les finances vaticanes, els serveis d'espionatge, les lògies maçòniques, les trames feixistes i "chi più ne ha, più ne metta", com diuen a Itàlia. En absència d'una veritat que no es podrà escriure mai, l'única narració possible sembla la que Leonardo Sciascia va practicar a la seva literatura: el misteri és irresoluble, ens depassa, l'única constatació possible és el rastre de depravació moral que deixa. Sorrentino segueix aq uest mestratge. Ni que sigui un magre consol, compartir la ignorància quan no pots explicar els fets dóna pau.

Però vet aquí que he llegit l'entrevista al divo que va publicar el diari La Stampa fa uns dies i he tornat a caure en el desassossec. Diu a propòsit d'Eluana Englaro: "Hi ha vicissituds en les quals la política ha de quedar-se a la porta de casa de les persones" i insisteix sobre la idea que cap govern té dret a immiscir-se en qüestions tan estrictament privades. Encara serà Andreotti l'única veu assenyada en aquest terrible afer! Encara el veurem parant els peus a Berlusconi, com en el seu moment va fer Indro Montanelli! La veritat, em sento incapaç de portar la revisió històrica personal fins aquests extrems. A més, el país tampoc se la mereix. La nit que va morir Eluana es van programar molts debats televisius sobre el cas, però l'espai més vist -per quasi vuit milions d'italians!- va ser Grande Fratello, és a dir, Gran Hermano. Emès, naturalment, per una de les cadenes de Berlusconi. Ni el mateix Andreotti s'havia atrevit mai a tant.