"Joaquín Jordà em va ensenyar que has de rodar com et doni la gana"

La relació del guionista i director Isaki Lacuesta (Girona, 1975) amb el cinema és d'absoluta passió. "Si fos per mi, estaria fent pel·lícules contínuament". Però, és clar, aquesta no és precisament una indústria de decisions ràpides i senzilles. Amb un sòlid prestigi guanyat a pols gràcies als documentals Cravan vs Cravan i La leyenda del tiempo, aquest alumne brillant del mestre Joaquín Jordà ha trigat cinc anys en poder materialitzar el seu tercer llargmetratge com a realitzador, que va acabar de rodar a mitjan gener (a Perú, Buenos Aires i Barcelona) i actualment es troba en fase de muntatge. Es titula Los condenados i és la seva primera immersió pura en el terreny de la ficció. Un canvi de registre que, en qualsevol cas, no se li ha fet gens costerut.

P. Com ha viscut el pas a la ficció?

R. Mai m'he plantejat la dicotomia documental-ficció. A La leyenda del tiempo ja hi havia molts elements de ficció. No ho veig com un salt ni com un canvi.

P. Però inicialment Los condenados també era un documental.

R. Sí, estava basat en històries de gent que vaig conèixer el 2003 a Buenos Aires. Però aquelles històries no es podien explicar perquè formaven part de la vida íntima de gent. Per això vam decidir fer una ficció, tot i que inspirada en fets reals i en molta documentació.

P. De què parla la pel·lícula?

R. És la història d'un militant argentí exiliat a Europa des de la dècada de 1970 que trenta anys després és convidat a participar en la recerca del cos d'un company. L'acció bascula entre l'excavació i una casa en la qual estan tancats els ex guerrillers, la mare i la vídua del desaparegut i gent de la generació actual. La convivència fa esclatar les diferències entre tots ells. I així veiem com han evolucionat les seves posicions ideològiques. És una història força moral.

P. Quina és la motivació de fons de la pel·lícula?

R. El que més m'atreia era el qüestionament de la legitimitat de la lluita armada i com els punts de vista han anat variant amb el pas del temps. Quan Albert Camus rebutja la lluita, la resta dels intel·lectuals francesos van en contra seva a ganivet, i en canvi avui seria tot el contrari. Em volia plantejar per què s'ha produït aquest gir.

P. Els personatges de Los condenados representen aquestes contradiccions?

R. Sí, i per reflectir-les vam treballar molt a partir d'una polèmica sostinguda fa tres o quatre anys a l'Argentina entre antics militants de diferents grups guerrillers. Hi ha gent que manté els antics ideals i defensa la lluita armada, d'altres que, sense penedir-se del que van fer, consideren que avui ja no és vàlida i alguns que la rebutgen totalment.

P. Els actors són argentins, va rodar a Perú, Buenos Aires i Barcelona, però en canvi vol que la història es desmarqui d'un context concret.

R. Durant la fase de documentació de la pel·lícula vam llegir molts llibres sobre política argentina als anys 70, però també d'altres autors i èpoques. Les situacions són equiparables a les que plantegen les novel·les de Joseph Conrad, però també al Dostoievski dels anys previs a la revolució... Per això volíem fer una pel·lícula descontextualitzada, sense referències concretes, perquè tingui una dimensió global.

P. Els personatges no són arquetípics?

R. No, i ens feia molta por que fos així. La mare és la del desaparegut, no una mare de la Plaza de Mayo. Igual que la filla, només es representa a ella mateixa. Les pel·lícules en què els personatges representen a col·lectius m'horroritzen. Pretendre-ho seria hiper reduccionista.

P. En aquest marc abstracte, hi ha alguna referència a ETA?

R. Se'n parla en una seqüència. De fet, fa anys jo tenia un projecte sobre ETA, però cap productor no es va atrevir a fer-lo.

P. Malgrat la seva trajectòria, tampoc ha resultat fàcil trobar diners per fer Los condenados.

R. La gent de la productora Benecé, amb qui ja havia treballat a Cravan... es va interessar de seguida pel projecte. Però s'han hagut de llençar a la piscina sols, no han trobat complicitats.

P. Ho atribueix al context de crisi?

R. No, no crec. El que hi ha és un canvi de model, les cadenes aposten per un cinema més comercial. El Ministeri de Cultura, que sempre m'havia subvencionat, ara no ho ha fet perquè no han vist clar que fes ficció. Televisió Espanyola tampoc hi ha participat. Però són cicles, i segurament d'aquí a uns anys tornaran a apostar per aquest cinema d'autor.

P. Això el paralitza d'alguna manera?

R. No, jo sempre tinc molts fronts oberts. Jordà deia que s'han de tenir quatre projectes en marxa perquè n'aguanti un.

P. Què més va aprendre de Jordà?

R. A rodar com li donava la gana, a no preocupar-te massa dels condicionants externs i fer realment el que t'agradi. Tot i que pugui semblar paradoxal, això significa que, si et ve de gust, pots acceptar encàrrecs. A mi m'agraden moltes coses, i no m'interessa la idea del cinema d'autor en què tot ha de ser teu.