Sobre el buit

Enrique Brinkmann (Màlaga, 1938) va tenir una desclosa internacional a la dècada de 1960. La seva pintura d'arrel informalista va ser benvinguda a Nova York -el MOMA li va adquirir una peça- i a diverses ciutats alemanyes, com Colònia i Munic. Després, s'ha establert entre Madrid i Màlaga i ha continuat treballant, potser d'una forma més silenciosa però tenaç, molt d'acord amb el tarannà de la pròpia obra. Des de fa deu anys, ha canviat la tela per les malles metàl·liques, igual que havia fet abans Manuel Rivera. Però si l'artista granadí convertia el buit de les xarxes tridimensionals, lleugerament pintades, en densitat i tristor mística d'acord amb Millares i altres components del grup El Paso, el malagueny les aplana i les allibera de pes, per fer-les espirituals i etèries.

No és casualitat que, en alguns moments, coincideixi amb el millor Romà Vallès, el de 1960, fins i tot quan les titula com ell: Sèrie blanca, amb una tècnica ben diferent, encara que també depurada. Brinkmann, que és un bon gravador, té una cuina delicada i treballa l'oli en negatiu, pel revers del quadre, com un tapís. Una polidesa que es fa evident als dibuixos, a l'ombra de Mark Tobey. Per norma general, les abstraccions interessants solen ser les que suggereixen menys coses de manera directa, les que no podem acabar d'esbrinar mai -tant si són geomètriques, líriques, gestuals o surrealitzants-, per això l'obra de Brinkmann és més reeixida quan hi desapareix qualsevol rastre d'anècdota.

Enrique Brinkmann. Malles i dibuixos recents. Galeria Joan Gaspar. Dr. Letamendi, 1, Barcelona. Fins al febrer de 2009