Thomas Mann i les dones

Cap al final de la seva vida, entre maig de 1952 i març de l'any següent (l'escriptor moriria l'any 1955), Thomas Mann va escriure una de les narracions més enigmàtiques, i per això mateix més reveladores quan s'hi entra a fons, de tota la seva carrera: L'enganyada, que ara apareix en traducció catalana clàssica ("puix", "car" i "llurs") de Joan Fontcuberta al nou segell editorial El Cercle de Viena, dirigit per un estol de bons professionals de les lletres.

Aquesta nouvelle, o narració llarga, ha estat sovint comparada, per simetria inversa, amb La mort a Venècia -inclòs un maquillatge dissimulador-, que Thomas Mann havia escrit l'any 1912. Si en aquesta obra l'escriptor hi narrava els desassossecs d'un escriptor, Gustav von Aschenbach, a causa de l'amor irresistible que li desperta un jovenet de bella planta, a L'enganyada hi narra els maldecaps d'una mestressa viuda, Rosalie, en adonar-se que s'ha enamorat del jove de vint-i-quatre anys que ensenya l'anglès al seu fill, a la casa familiar.

"Mann va 'deïficar' Tadzio, però va 'cossificar' Rosalie"

Aquí és on entra la qüestió de la simetria inversa que acabem d'assenyalar. Thomas Mann va ser tota la vida un homosexual reprimit, dins de l'armari (un gran armari Biedermeier, per més senyals i relativa comoditat de l'estadant), i va transformar aquesta repressió, segons la teoria tan coneguda de Sigmund Freud, en una de les obres de més alta categoria estètica que va donar el segle XX, des d' Els Buddenbrook fins a Les confessions de Fèlix Krull, la seva última novel·la, inacabada. No es pot dir, doncs, que aquest malestar causat per una sexualitat fictícia però productiva -van tenir sis fills-, l'anorreés o l'incapacités per a tota comesa en aquesta vida. Ben al contrari: estimulat per les satisfaccions d'una activitat artística incessant, rellevant, rigorosa i molt endreçada, Mann, com ja s'ha dit, va donar al món una obra que ara ens satisfà, i que a ell el va rescabalar de tota l'angoixa que li causava no haver acceptat -cosa certament difícil al seu temps, i en el si d'una societat protestant- les característiques de la seva sexualitat.

En aquest sentit, res no és més clar que la ja esmentada La mort a Venècia, en la qual va donar forma estètica -ja que no podia donar-li cap forma de comportament real, és a dir, ètica- a la seva preocupació més íntima i més perdurable. La història de l'amor de Gustav von Aschenbach per Tadzio, el jovenet polonès que Visconti va retratar amb una mica massa de melmelada, és la seva mateixa història, com els biògrafs ja han assenyalat a bastament, i com els seus diaris, editats només parcialment fins ara, deixen perfectament clar: vegeu la magnífica sèrie Los Mann , editada en format DVD ara fa poc, un document d'enorme categoria i pulcra justícia amb la veritat de tot l'afer.

En aquesta narració Mann va aconseguir, doncs, quasi perfectament el seu propòsit. Ara bé: quan va voler ordir un argument simètricament invers, és a dir, el de la dona adulta enamorada d'un jove esponerós, Mann va fracassar. L'escriptor no sabia pràcticament res del desig femení, i va presentar un personatge, la dita Rosalie, que amb prou feines assoleix versemblança en tota la narració. El passatge en què aquesta dona es fixa, dissimuladament, a taula i amb la resta de la família, en els braços molsuts del jove Ken Keaton (tipus Rafa Nadal, diguem-ne), no és gens propi del desig que una dona pot sentir per un jove gloriós, com solen ser-ho els nord-americans de bon llinatge. Allò és pur desig homosexual posat en la pell d'una dona, en un gest d'impostació que Thomas Mann hauria hagut d'estalviar-se: l'amor de les dones i cap a les dones no eren el seu terreny; i, per tant, va relliscar-hi.

Quan el lector arribarà al passatge en què Mann explica amb tot detall els problemes de salut que té Rosalie -que, al final del llibre, resulta que no tenen res a veure amb una resurrecció de la seva sexualitat adormida des de la viduïtat, sinó, per desgràcia, amb un càncer de matriu-, quan arribi a aquestes pàgines, prou s'adonarà que l'autor no sabia com resoldre aquesta història: "L'examen bimanual, practicat pel doctor Muthesius, revelà un úter massa gran per l'edat de la pacient, en el cas de l'oviducte un teixit anormalment inflat, i, en lloc d'un ovari, que hauria de ser petit, un tumor desproporcionat ... Miri, no li nego que la matriu mateixa produeix aquest monstre devorador, però li aconsello que accepti la meva conjectura que tot plegat prové de l'ovari, és a dir, de cèl·lules granuloses no utilitzades que de vegades hi són des del naixement i que després, a l'edat climatèrica, entren en una etapa de desenvolupament maligne".

Des del punt de vista científic, Mann posseïa tots els coneixements necessaris, sens dubte provinents de les informacions d'un especialista. Però tot plegat acaba agafant un aire de reportatge clínic que envia la narració cap a un domini més propi de l'oncologia i la ginecologia que al d'una narració en què està en joc la passió d'una dona a la cinquantena per un jove estranger a la bella edat. Mann va deïficar Tadzio, a La mort a Venècia, segons l'esquema més habitual del que entenem per "amor platònic", que era el que ell havia practicat tota la vida amb els nois. Per contra, a L'enganyada no va poder fer res més, perquè desconeixia aquest territori, que cossificar la figura d'una dona enamorada, convertint-la, pràcticament, amb poca cosa més que naturalesa (maligna) a l'estat pur.